Deixem-los créixer!

Ahir al programa "30 minuts" del canal 33 van fer un especial sobre nens amb TDA-H (Trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat).

Com tantes altres vegades que he sentit a parlar del tema, m'indigna al veure que continuem sense saber acceptar que els nens són nens. Tan simple com això.

És cert que el Trastorn de Dèficit d'Atenció existeix, i sense cap mena de dubte és un problema real i a tractar per un equip especialista de psicòlegs, psicopedagogs i, fins i tot, psiquiatres. I no entraré a rebatre-ho perquè no sóc cap d'aquestes coses i, per tant, els deixo fer la seva valuosíssima feina. Però últimament s'ha despertat una psicosi obsessiva en diagnosticar això a tots aquells nens que o bé no segueixen el ritme "normal" de les classes, o bé tenen una actitud més aviat poc tranquil·la. Com si fos una moda més.

Del que sí puc parlar, i crec que amb coneixement de causa, és del dia a dia amb els nens, tant a les aules com fora d'elles. I cal recordar una cosa que sovint oblidem tots plegats: NO TOTS ELS NENS SÓN IGUALS. N'hi ha de moguts, de quiets, de distrets, de xerraires, de ploraners, d'alegres, de tímids... i hauríem de ser capaços tots plegats -educadors i no educadors- de saber respectar la personalitat i el ritme de desenvolupament natural de cada un d'ells. Al cap i a la fi, el que fa persones a les persones és diferenciar-nos dels demés.

D'altra banda hi ha la hiperactivitat -associada o no al TDA-. Com si fos cosa de l'atzar, resulta que els casos d'hiperactivitat (els diagnosticats) són molt més elevats en grans ciutats que en altres nuclis urbans més petits. Realment ningú abans li ha vist la relació? Hi ha nombrosíssimes escoles de Barcelona que tenen el pati al terrat. Sí, AL TERRAT. Els nens tenen una energia inesgotable, algú m'explica com aquests nens poden córrer, saltar, jugar i cremar energies en un pati no gaire més gran que un pis de l'eixample? I no oblidem les extraescolars...els pares apunten els seus fills a una infinitat d'activitats extraescolars per poder combinar-se els horaris de la feina amb els de l'escola. I acaba resultant que els nens tenen unes jornades escolars de 7 i 8 hores, a les que se'ls hi ha de sumar fer els deures quan arriben a casa. I, a més, sense una estona per poder jugar, que pel contrari del que pensen molts, el joc no és una pèrdua de temps, és un instrument importantíssim pel desenvolupament de la imaginació, l'autonomia i tantíssimes altres coses que tenim oblidades.
Aquests nens no ténen hiperactivitat. Aquests nens el que ténen és la necessitat de ser nens. De tenir un espai, tan físic com temporal, per poder saltar, córrer, cridar, caure, plorar, embrutar-se i esgotar els cartutxos d'energia.

Total, que arribem a la conclusió que el nen no es concentra igual que la resta. Que el nen té un neguit a dins que el fa estar més inquiet que els companys. I trobem la solució en drogar-lo a pastilles tranquil·litzants i aquí no passa res. 

I sovint les coses funcionarien molt millor si enlloc de buscar solucions fàcils dediquéssim temps i esforços en buscar l'origen del problema i atacar-lo d'arrel.

Què tal si els deixem créixer i gaudir dels seus millors anys de vida sense la mania obsessiva dels adults de veure problemes on no n'hi ha?

Venezia

Si existeix una ciutat al món amb una atmosfera especial, aquesta és Venècia.

Misteriosa i seductora. Plena de petits racons amb molta història, i amb uns carrers laberíntics entrellaçats amb els canals, que la fan màgica.

La seva particular manera de viure, íntimament lligada a l'aigua, la fa diferent de qualsevol altra. Els vaporettos, les gòndoles i les petites lanxes li aporten el toc de "sense pressa". 

Una parada obligatòria a Venècia és l'espectacular Piazza San Marco i la seva Basílica d'estil bizantí. És un lloc per dedicar-hi hores a contemplar les obres d'art de les seves cúpules i a gaudir de la seva excel·lència arquitectònica. 

Un altre racó que té una atmosfera diferent és el gran teatre de La Fenice. És un dels teatre d'òpera més famosos del món, on importants compositors com Rossini, Bellini o Verdi hi han estrenat obres tan importants com "La Traviata", o inclús n'han creat d'exclusives per al teatre. Contstruït per l'aristrocràcia veneciana, aquest teatre ha patit dos incendis brutals -com el nostre Liceu- i d'aquí vé el seu nom: La Fenice, fènix en italià, au majestuosa que reneix de les seves cendres.

I per últim, un dels racons que més m'ha agradat és la illa de Burano. Un lloc amb un encant especial. És una illa de pescadors, i les cases, a banda de ser totes petitones i d'unes dimensions iguals, estàn pintades de colors diferents. La llegenda diu que  això es feia per veure el poble els dies de molta boia que sortien a pescar. Sigui com sigui, passejant per allà tens la sensació que estàs en un conte de disney.

Evidentment, Venècia està ple de palaus, palauets, cases i carrerons amb un encant especial. Les botigues de màscares, per sobre de tot, són un lloc en el que et falten ulls per mirar (i diners per comprar) totes les maravelles que hi ha penjades de la paret. 

Basilica de San Marco

Interior de la Basílica de San Marco

Màscares venecianes

Vistes de la Piazza San Marco, el Campanile i el
Palazzo Ducale des de la Isola de San Giorgio Maggiore

Preus dels cafès a la Piazza San Marco,
al Caffè Florian, lloc freqüentat per Coco Chanel.

Músics del Caffè Florian tocant pels clients de la terrassa.
Allà tots els bars ho fan, i és un luxe prendre's un caffè mentre gaudeixes
d'obres clàssiques, o sents els acords de la BSO de "La vitta è bella".

Candaus lligats als ponts, símbol de l'amor etern entre les parelles :)
Després de lligar-lo, es tira la clau als canals i simoblitza l'amor indestructible.

El Ponte Rialto -el més conegut de la ciutat- vist des del Gran Canale.

Carrer/canal de la illa de Burano.

Interior del Gran Teatro La Fenice

Llibre de visites del Teatro La Fenice.

Típica góndola passejant pel Gran Canale

I per últim, evidenciar que he tingut la millor companyia possible. Tot i els nostres atacs de riure, agulletes a les cames, i batalles campals contra mosquits durant una nit sencera, ella ha sigut la meva companya de viatge, i hem decidit que aquest serà el primer de molts. Ha estat un plaer aguantar-te tres dies a tu i a les teves parides!

Les nostres pitufinas presents en tots els viatges.

Avui sona: James Morrison - Please Don't Stop de Rain

11-S

El dia s'acosta. Els ànims es crispen. Les espectatives són grans. Com la por. La por a no saber què passarà, per on ens portarà el camí. Tot i saber que tenim clars els objectius.
La gent parla, comenta i especula. I alguns, fins i tot, diuen autèntiques bajanades. Per odi. Però som prudents. Somniados però prudents. I cada vegada més realistes.

Ho aconseguirem. Tot el que val la pena comporta un gran esforç. I un gran sacrifici. I els catalans en sabem molt d'això. Hem sacrificat moltes coses i moltes altres ens han costat gotes de suor tacades de sang.

Però som eterns. I lluitadors. 

I el més important, hem perdut els complexos. Cridem obertament el que volem sense por que se'ns escolti tan fort com sigui possible.

I algun dia tindré les mans arrugades, i els pits caiguts. I els genolls cansats de tan caminar, i el cor cansat de tant viure. Però llavors, podré seure davant dels meus néts i dir-los que jo hi vaig ser, que hi vaig participar. I no penso deixar que, arribat aquest dia, els hagi de demanar perdó per viure com viuen si no fotem el camp.

I com a regal, aquesta cançó, que cada vegada que l'escolto m'agrada més. Si fos per mi hauria inclòs una actuació seva en el pregó del final de la manifestació del dia 11 de Setembre, al Parc de la Ciutadella. Els joves també ens movem! I té una veu maquíssima!

Avui sona: Aida Sstrings - Aquesta nit

Aneu a Cagar

Aneu a cagar:

Els del govern de la Generalitat per ser uns botiflers, uns venuts i uns cagats.
El molt deshonorable president Artur Mas per abaixar-se els pantalons davant una colla de fatxes, quan té tot un país darrera donant-li suport i confiança. Confiança que s'ha passat pel forro fent-nos sentir a molts com autèntics imbècils.
Els espanyols analfabets que no en ténen ni idea sobre què opinen.
Els espanyols alfabetitzats que no enténen que NO volem el rescat, i en el cas de que el vulguéssim aquests diners que ens "deixen" són nostres.
Els catalans d'unió.
El senyor Duràn, però a aquest en una tassa de vàter amb xinxetes.
Els catalans conformistes i despreocupats per tot el que està passant i que no hi veuen més enllà del seu melic.
Els joves que no surten del seu món de yupi. Eivissa, l'alcohol i la platja mola molt. Però hi ha vida més enllà, gràcies.
Els no tan joves que no es mullen perquè els seria contraproduent, però després es beneficiaràn de la situació quan siguem un estat independent.
Els responsables polítics que fan crides a favor de la unitat però que després volen l'absolut protagonisme en una festa que, en el fons, és de tots i cadascun dels catalans.
Els responsables de l'església, per ser retrògrads, conservadors i masclistes.
La Presidenta del Parlament per no assistir a la manifestació. Que siguis un personatge públic no vol dir que no pensis. Tot i que jo ja no sé si creure que enlloc de neurones hi ténen polls, a dins del cap.

I un llarg etcètera que aniré ampliant en les pròximes hores perquè arribo tard a treballar.

Podria escriure una parrafada perfectament bonica, amb molta correcció política, tecnicismes i explicacions concretes de cada un dels punts. Però no em vé de gust. N'estic fins als collons.

"Moments de qualitat"

Ja ha començat el compte enrere. Semblava impossible que s'acabés aquest estiu, i ja ho tenim aquí. D'aquí exactament una setmana tornem a entrar, oficialment, al mes que marca l'inici de la rutina: el setembre. Classes, feines, trens, carpetes, apunts, reunions, i un llarg etcètera.

Però aquest setembre serà diferent a tots els demés. Fins ara totes érem allà mateix, unes a Barcelona, les altres a Girona, però tenint la uni com a eix central de les nostres vides. I el temps passa depressa, ens comencem a fer grans... Aquest any n'hi ha que marxen a França a treballar, altres que acaben medicina (que es diu aviat...), d'altres que inicien una nova etapa a la vida compartint pis amb la parella (ens fem velles!), i tot això sense oblidar que tenim una biomèdica perduda per les anglaterres. I, per primera vegada, tinc la sensació que serà un hivern diferent a tots els demés, totes comencem a dibuixar el camí de les nostres vides i la barreja d'alegria, felicitat i nostàlgia és aclaparadora. 

Però sempre trobem moments, MOMENTS DE QUALITAT, que ens permeten crear imatges per la història. I sens dubte els millors moments de les nostres trobades és quan comencem a sortir anècdotes variopintes: de petits accidents idiotes de cotxe entre nosaltres, de liades monumentals, de talls a les mans, de borratxeres desmesurades, de la convivència, de la desaparició de la nutella, de discussions i bronques monumentals que hem superat amb molt èxit, d'escapades nocturnes amb barco, de plors... I el millor de tot és que anem ampliant la llista!

Ahir no podia ser menys i en motiu del final de l'estiu i l'inici de les nostres noves vides vam decidir fer un sopar al millor lloc que podríem haver escollit: al restaurant Balcó de Mar, dins l'Hotel Vistabella. Un lloc únic, amb una gastronomia encara millor, i amb la companyia dels nens de la colla que sempre alegren les trobades amb les seves sortides de to habituals. I, com no, amb les posteriors anades d'olla que comporta estar a prop de la platja, de nit, sense ningú que molesti i amb trastos a motor disponibles...

El millor de tot, sens dubte, va ser tenir-vos a casi totes a prop (amb la baixa important de la nostra Purri que està a molts quilòmetres d'aquí!) i saber que, per molt que canviin les coses al nostre voltant, seguim sent las joyas de la corona! I per suposat, evidenciar que ni França, ni anglaterra, ni la vida en parella, ni qualsevol de les pedres que es puguin posar al camí ens impediran continuar fent trobades a l'altura de les circumstàncies!

No hi ha més. Són elles. Cadascú amb les seves coses. I me les estimo amb autèntica bogeria.

Llavorsí 2011

Llavorsí 2011

Final d'estiu 2012

Avui no sona res.