Woman

"This is a woman's world, this is my world

This is a woman's world, for this man's girl

There ain't a woman in this world, not a woman or a girl

That can't deliver love, in a man's world"

Neneh Cherry - Woman

Als 5-6 anys un company de classe em va aixecar la faldilla i la meva resposta va ser una bofetada. Em van castigar a mi.

Als 10 anys tornava cap a casa amb una amiga, sortint dels Minimius (un cau dels dissabtes a la tarda al meu poble). Era hivern i es feia fosc aviat. Ens en vam adonar que ens seguien dos homes. Vam apretar a córrer i quan vam aconseguir entrar al portal els vam tancar la porta als nassos. S’havien posat a córrer darrera nostre.

Als 12 anys vaig tenir la meva primera regla, i el comentari d’un familiar va ser “ara has de tancar bé les cames per evitar problemes”. En aquell moment no vaig saber què volia dir, ho vaig descobrir uns anys més tard.

Quan vaig començar a tenir relacions sexuals (consentides totes) vaig haver d’aguantar comentaris al meu entorn de “guarra”. Com segurament totes les noies que esteu llegint això.

Als 17 anys vaig seure davant un ginecòleg que em va tractar d’immadura i irresponsable per demanar-li les meves primeres pastilles anticonceptives. Tenia parella estable i sembla que això va ser l’única cosa que el va “tranquil·litzar”. La tutela d’un home em feia semblar menys irresponsable als seus ulls.

Als 18 vaig començar a treballar servint copes de nit per pagar-me els estudis i la vida a Barcelona. M’exigien faldilles curtes i talons altíssims malgrat estar 7 hores de peu. Em van oferir una operació de pits a canvi de treballar dos anys gratuïts. Ens “convidaven” a riure els comentaris lascius dels clients i quan les dosis d’alcohol ja eren considerables, alguns s’otorgaven el dret de tocar-nos com si fossim allà a la seva disposició. I ens semblava normal.

Als 19 o 20 tenia una feina d’estiu on anava vestida amb màniga llarga i pantaló llarg a ple agost, condicionada pels comentaris fastigosos del meu superior el dia que portava faldilla (recordem, era AGOST). Vaig agafar la baixa. La resposta d’una familiar adulta va ser “per això hi hem passat totes, avui en dia teniu la pell molt fina”.

Als 20 i pocs vaig reclamar a la meva àvia paterna perquè les dones érem a la cuina preparant el dinar, i els homes asseguts a taula amb una cervesa fresqueta. “Això és casa meva i les coses s’han fet sempre així, si no t’agrada ja saps on és la porta” va ser el que em va contestar, abans que jo marxés seguida per la meva mare.

També als 20 i poc vaig discutir amb una parella, que em va reclamar sexe per a fer les paus. La relació va acabar aquell dia.

Als 24 vaig ser mare per primera vegada, i als 26 per segona. En totes dues he donat el pit on, com i quan els nadons han volgut. No sense haver d’aguantar mirades indiscretes, comentaris sota-barbeta o adults ofesos per treure’m la teta allà on a mi i als meus fills ens semblava bé.

Als 25 vaig anar amb un grup d'amics, nois i noies, al Saló Eròtic de Barcelona, per curiositat. I tots sense excepció vam sortir d'allà horroritzats pel tipus d'estereotip sexual que promou. A Barcelona, ciutat cosmopolita i oberta per excel·lència, es continua promovent un acte malanomenat eròtic on es segueix venent la dona com a objecte sexual, submissa i estereotipada. El que podia ser un bon espai per a trencar el tabú de les dones en l'àmbit sexual, només resulta ser una fira de promotors pornogràfics fent un espectacle lamentable i barroer, fet per homes i per a homes. Un productor va intentar captar una amiga meva com a acrtiu dient-li "tienes un culo precioso". Res més a dir.

Aquí, a casa. Fa menys de 10 anys. I tantes d’altres que segur no recordo. Perquè sense voler-ho hem normalitzat l’assetjament durant massa temps. Giro la vista enrere i no només m’esgarrifen les situacions en si, m’esgarrifa saber que en aquell moment no ho vaig percebre com una amenaça sino com una situació normal i habitual pel simple fet de ser dona i tenir un cos femení. No ens han educat per a detectar casos d’assetjament. No ens han ensenyat a aixecar la veu i a dir NO. El nostre cos ha sigut tabú durant tant de temps que ni tansols els abusos han sortit a la llum. I ara que comencen a sortir-ne (perquè no ens enganyem, els desgraciats casos que coneixem són només la punta de l’iceberg) ens posem les mans el cap i no entenem com ha pogut passar tot això davant dels nostres ulls i no adonar-nos-en.

Volem gaudir plenament del sexe sense haver de sentir-nos culpables o despreciades per això. Ens masturbem, follem i tenim orgasmes i fantasies. I ja n’hi ha prou de pensar que això ens fa menys femenines; ni que dóna carta blanca a ningú per pensar que som objectes sexuals posats a la seva disposició. Volem anar a les platges nudistes. Posar-nos faldilles curtes, llargues, samarretes apretades o sacs de patates. Ensenyar el nostre cos sense que l’altra meitat del món pensi que és una provocació. Alletar els nostres fills sense que algun pervertit vegi en els nostres mugrons un reclam sexual. I ensenyar-ho si volem. I si no volem, no ensenyar-ho. Volem que se’ns respectin els nostres cossos tal com són: prims, alts, atlètics, grassos o mutilats. I que quan diguem NO, tothom entengui que vol dir NO. Ni “un no és un sí enmascarat”, ni un “és que vol que li supliquis una mica”. NO ÉS NO.

Que se’ns valori professionalment pels nostres mèrits i vàlues. No per la nostra imatge, per la nostra voluntat de ser mare més o menys aviat o per la condició de ser dona. Hi ha grandíssimes dones científiques, inventores, investigadores, metgesses, escriptores, pintores, dissenyadores, advocades o mestres als llarg de la història silenciades i oblidades pel simple fet de ser dones.

Últimament cada vegada que sento notícies sobre abusos penso que és hora de plantar-nos i fer-nos sentir. Però no se m’acut la manera més enllà de deixar-ho per escrit en el meu espai virtual i animar a les persones que llegeixin això, homes i dones, a parlar-ne, a compartir-ho i a no silenciar una problemàtica tan grossa com aquesta.

Em sento interpel·lada com a dona, com és evident, però també com a mare. Tinc la necessitat d’educar els meus dos fills mascles en aquest respecte cap al sexe femení, perquè penso que no només cal educar a les nenes en prevenir, detectar i denunciar els casos d’abusos; sinó que penso que el focus ha de centrar-se en EDUCAR els NENS perquè en un futur deixin de comportar-se com assetjadors potencials. Una vegada més, la responsabilitat recau sobre la dona que ha d’evitar ser assetjada, i no sobre l’home que ha d’evitar ser assetjador. I creieu-me que no és fàcil. Accepto recursos, propostes i idees per a poder tractar el tema amb els nens sense que els resulti una altra xerradeta avorrida i moralitzant de la mama.

PROU. 

PLANTEM-NOS. 

SOM PROPIETARIES DEL NOSTRE COS. 

I avui, com no podia ser d’altra manera, mentre escrivia aquest post tenia de banda sonora una cançó tan bonica com inspiradora. Woman, de la Neneh Cherry.