Mi táctica es mirarte, aprender como sos, quererte como sos. Mi táctica es hablarte y escucharte, construir con palabras un puente indestructible. Mi táctica es quedarme en tu recuerdo, no sé cómo ni con que pretexto pero quedarme en vos. Mi táctica es ser franco y saber que sos franca, y que no nos vendamos simulacros para que entre los dos no haya telón o abismos. Mi estrategia es, en cambio, más profunda y más simple. Mi estrategia es que un día cualquiera no sé cómo ni con que pretexto, por fin ... me necesites.

-Mario Benedetti-

Bona nit

El miedo es sano, al igual que el propio respeto, cuando sientes estar completo por alguna situación, el miedo es el que te devuelve a un estado ingrávido, a un estado de alerta y seguridad permanente que acentúa de forma extrema las sensaciones, y todo se convierte a una sola cuestión, “¿Estaré haciendo lo correcto?”, en esta historia todo pasaba por la felicidad del otro, y eso es lo que hace grande este relato. Saber que tu bienestar será el mío, que reconocer las cosas te eleva por encima de todo, que amar no es gratuito y conlleva una serie de cosas que no siempre son agradables y esas cosas son las que te hacen sentir completamente vivo. Completamente acojonado. Pero completamente feliz.

A tu, Papa.

Rebuscar pels calaixos oblidats d'un despatx familiar pot portar tants records com emocions. Això és el que vaig fer no fa gaire en un cap de setmana de pluja, i entre diverses joies lingüístiques, creació del meu estimat Avi Carles, hi vag trobar aquesta.
L'avi era una gran persona. Un avi que va tenir poc temps d'exercir com a tal, però que els seus records han perdurat tant vius en l'ambient que continuo tenint la sensació d'haver-lo conegut sempre, i d'haver-lo tingut sempre tant proper... M'han parlat molt de la seva veu viril i greu, del seu riure contagiós, de la seva passió per Frank Sinatra i la història del nostre país. Sempre tan elegant. Sempre tan correcte. Ell era i és, sens dubte, un referent per a mi.
Entre molts dels seus papers que vaig trobar, em va emocionar plenament un poema que va escriure l'any 1977, quan el seu pare -el meu besavi- s'anava apagant poc a poc. La precisió amb què ha sapigut transcriure la duresa i la tristor a paper em demostra que, ara més que mai, tinc la sensació d'haver viscut llargues estones al costat del meu avi. Siguis on siguis, t'estimo.


Saps papa,
floreixen els ametllers a Vallvidrera
i a Valdoreix cirerers.
Quan prenc camí de casa teva,
camí sense esperança,
camí ple de recolzes i esberzers,
a plena nit o a plena llum del dia
per veure la poca sang que et queda, dia a dia.


Veus papa,
l'ocell que de matinada
es posa suau davant la branca de l'alzina
fa quatre bots i fuig al veure el dia?
Pren un camí, camí sense esperança.
Vol dir-te quelcom que no sabria
explicar-te i que sens dubte caldria
tenir present en el jorn de la partida.
Ens falten ales...


Sents papa,
el bateg dels cors que t'acompanyen?
el silenci que acompanyarà a l'alba?
i les boques que no saben ja que dir-te?
les llàgrimes furtives que ens cauen per la galta,
fent un camí, camí sense esperança,
tots plens d'angoixa per la teva vida?


Olora papa,
el flaire de la tendra mimosa ja florida,
prop de l'escala que pujo sense pressa,
vora el camí que duu a la teva cambra,
camí sense esperança...
per prendre fort la teva mà i escalfar-la,
estrenyent-la entre les meves i sentir-la
per sempre i recordar-la viril, i noble, i ben tallada
amb les ungles perfectes, i ja tan blanques...


Toca papa,
el meu cor que per tu batega amb rauxa,
voldria dir-te tantes coses juntes...
però l'emoció d'aquest moment m'embarga,
i em tremola la veu; no puc parlar-te.
Tan sols tu, com sempre i sense paraules,
ens marques el camí, camí sense esperança.
Ens fas patent el teu sentit de tot,
l'amor que ens has tingut, la dignitat, l'honor i la bonhomia.


Et dic que t'estimo amb els meus cinc sentits,
doncs estic conscient com tu, però ens deixes sols i buits.
Ens queda la teva veu viva i poderosa,
que ens seguirà donant consells d'amic,
guinat-nos tots els passos de la vida, des de petits.
Ens queda el teu desig de cuidar-nos.



Carlos Bolea Moliné.
Valldoreix, Febrer del 1977.

Barcelona

Arribo al bell mig de la ciutat, em deixo endur pel ritme frenètic que la caracteritza i començo a caminar sense saber ben bé cap a on em dirigeixo. Un músic tocant l'acordeó em recorda que abans la gent tenia temps per aturar-se i ballar, o per escoltar, o per somniar. El sol comença a decaure i tot agafa un color ataronjat que ni la millor de les càmares podria fotografiar. 

La olor de cafè torrat s'intensifica a mida que els carrers es fan més petits, i les façanes de colors dignes d'una postal et reafirmen una vegada més que, sí, aquesta és la ciutat de la que tan te n'han parlat. Un lloc amb identitat pròpia, cosmopolita per excelència, i on els anys han quedat escrits a les parets de tot arreu. On els teus pares van viure, i els avis sobreviure. I on tu avui intentes retrobar-te de la mateixa manera que et vas perdre temps enrere.

Una Barcelona màgica, viva. La teva Barcelona.

Regalar una sonrisa, una palabra amable, una caricia, un beso. Un café sólo, con leche, o con los amigos... Un café corto, o largo sin mirar el reloj. Reciclar ideas. Mirar hacia dentro, hacia fuera. Ahorrar energías. Soñar... Un café visto y no visto. Envolver recuerdos. Plantar un árbol. Caminar bajo la lluvia. Cerrar puertas. Y capítulos.
Vivir.