dilluns, 10 de desembre del 2012

París 2012

"This is what you do on your very first day in Paris. You get yourself, not a drizzle, but some honest-to-goodness rain, and you find yourself someone really nice and drive her through the Bois de Boulogne in a taxi. The rain’s very important. That’s when Paris smells its sweetest.  It’s the damp chestnut trees."

Audrey Hepburn.

L'estada ha estat fugaç i per feina, però ben aviat hi tornaré. París té alguna cosa que la fa especial. Alguna cosa que fins ara només la havia trobat a Barcelona.



Minijuls & minilia a l'Arc de Triomf

Arc de triomf

Arc de Triomf. "En homenatge als estudiants de França que van desafiar l'armada de l'ocupació nazi l'onze de novembre de 1940 tot i posar en perill les seves vides".

Jardin des Tulieris

L'obélisque

Il pleut à côté de l'obelisque.

Joyeux Noël à la Rue Royale

La Madeleine

Rue Royale

El metro de París...

Christian Louboutin

L'arbre dels desitjos d'UNICEF situat al bell mig del Forum Les Halles.

Històries d'herois. D'herois desconeguts. 

La Gioconda - Musée du Louvre.

Hipopòtam de xocolata...a mida real!

La Gioconda - Musée du Louvre

Anell d'or exposat al Musée du Louvre. Amor a primera vista.

Musée du Louvrée - Pavilion des antiquitées egypciennes.

Musée du Louvre - Pavilion des antiquitées egypciennes.

Tour Eiffel

St. Germain

Nôtre-Damme

Minijuls & Minilia à Paris.

Montparnasse

Nôtre-damme

Les anarchistes

Place Vendôme

Venus de Milo - Musée du Louvre

Nôtre-damme

La Seine

Musée du Louvre

Musée du Louvre




Poques vegades a la meva vida he tret tan de profit a 48 hores. Tot i que l'escapada ha sigut bàsicament per feina -no ho negaré, hi havia un punt d'emoció poder marxar per poc que fos- he de dir que hem aprofitat el temps com poques vegades he fet abans. 
I és que París, com la meva estimada Barcelona, té la deliciosa capacitat d'absorbir-te. És com si, de cop i volta, els seus carrers, les seves llums i el so dels acordeons i trompestistes que ressonen pels passadissos del metro et fessin sentir com a casa. És bohèmia; és incansable, és eterna, és sorprenent, és caòtica i a la vegada tan dolça...que m'enamora. 
París em té el cor robat, sempre l'ha tingut, però aquesta vegada amb més intensitat.
A bientôt París, très tôt...




(com no podia ser d'una altra manera)


Il n'y a pas de hasard. Il s'agit simplement de la grandeur de ce qui est petit.
No hi ha atzar. Simplement és la magnitud d'allò que és petit.

dimecres, 28 de novembre del 2012

28 de Novembre


Em desperto un diumenge qualsevol al llit de casa, a Roses, al de sempre.  De fons sento la radio amb alguna cançó dels anys 80 i algú que, més malament que bé i amb bastantes notes desafinades, la va tararejant. Però tot i així trobo que la veu és dolça. Em relaxa. El soroll que avisa que el microones ja ha acabat la seva feina posa la nota final a una melodia que em desperta de mal humor. En aquesta casa no han entès mai que els diumenges són per dormir!

Em giro, em tapo el cap amb el coixí i intento seguir al llit, amb la escalfor, durant una estona més. A fora fa fred i no hi ha res que sigui més urgent que fer el manta.
Però llavors, s’obre la porta i entra ella, amb un suau “bon dia, carinyo!” i un cafè amb llet a la mà. I s’asseu ben bé al meu costat i em fa un petó a la galta. I llavors me n’adono de com trobo a faltar a la meva mare els dies de cada dia, des que ja no visc amb ella.

Avui fa 48 anys que el món va ser un lloc millor per viure-hi. Es va fer el primer trasplant de pulmó a EEUU, es va publicar la primera edició de Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl, i també es va estrenar el clàssic de Walt Disney, Mary Poppins. Però el més important de tot, va néixer una persona que faria d’aquest planeta un lloc molt més alegre, molt més dolç, molt més humà i molt més suportable: la meva mare.

Sé que després de 22 anys celebrant el teu aniversari amb tu poques són les coses que puc dir-te de nou. A més, trobo que les millors coses són les que es diuen sense paraules, i per molt que pogués allargar-me no aconseguiria arribar mai a expressar tot allò que m’agradaria. Tot el que tinc per dir-te és que t’admiro. Per la teva capacitat de treure una pinzellada de color rosa on els demés només hi veuen gris. Per trobar-li el cantó positiu a tot, i per encoratjar a la gent del teu voltant sempre a anar una miqueta més lluny. Per somriure-li a la vida en els moments que tots hauríem volgut plorar. Per ser la persona més forta que he conegut mai. Per deixar-me caure tantes vegades com han fet falta, però ensenyar-me a aixecar-me de nou. Per totes les abraçades que m’has donat quan no les he merescut. Per totes les que m’has donat quan les he necessitat i no ha fet falta dir’t-ho. Per haver entès, després de més de 20 anys, que no em penso menjar ni un pèsol dels que em posis al plat. Per aquests cafès amb llet dels matins de diumenge que tant trobo a faltar. Per ensenyar-me a creure en allò que somio. Per respectar-me el meu espai quan sabies tan bé com jo que m’estava equivocant. I er arrancar-me un somriure sempre.

Però sobretot, per estimar-me tant i haver-me ajudar a ser la persona que sóc avui.

Moltes felicitats, mums! 

T'estimo!

12 d'agost de 1990













Avui sona, i com no podia ser d'una altra manera:


"Oh benvinguts! Passeu passeu. De les tristors en farem fum. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú"

A la meva mare, perquè aquest va ser el meu himnre durant tots els meus anys d'infantesa, i era ella l'encarregada de cantar-la cada dia amb mi :)




divendres, 16 de novembre del 2012

Marató TV3

És un element més del nadal. Del nostre nadal. Del que ens demostra que, malgrat tot, som capaços d'unir forces i moure muntanyes en benefici dels que més ho necessiten.

Cada any he viscut intensament La Marató de TV3. M'emociona comprovar que, any rere any, som capaços d'involucrar-nos tots junts per un mateix objectiu: invertir en investigació i, sobretot, millorar la qualitat de vida dels nostres malalts. Ploro amb els testimonis, els calfreds em recórren l'esquena durant hores, i salto de l'emoció cada vegada que s'actualitza el contador. 

Aquest any, però, és diferent. La Marató d'aquest any és més meva, més propera, més dura i més real. El càncer va estar a punt d'endur-se una de les persones més importants de la meva vida, i l'edició d'enguany és una forta empenta en recerca perquè el percentatge de morts per aquesta malaltia disminueixi.


"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no."






Avui sona: The Kooks - Seaside

dilluns, 12 de novembre del 2012

*

Penso en rosa. Crec que riure és la millor manera de cremar calories. Crec en els petons; en fer-ne molts.Crec en ser forta quan tot sembla anar malament. I crec que les noies felices són més boniques. Crec que demà és un altre dia.

-Audrey Hepburn-







A fuego lento tu mirada, a fuego lento tú o nada. Vamos fraguando esta locura con la fuerza de los vientos y el calor de la ternura. Sigue el camino del cortejo, a fuego lento, a fuego viejo. Sigue avivando nuestra llama, con todo lo que te quiero y lo mucho que me amas. A fuego lento me haces agua; contigo tengo el alma enamorada. Me llenas, me vacías, me desarmas cuándo me amas.
A fuego lento, revoltosas, caricias que parecen mariposas, se cuelan por debajo de la ropa y van dejando el sentimiento... amor forjado a fuego lento.

Avui sona: Rosana - A fuego lento

dimarts, 6 de novembre del 2012

Berlín 2013


Queridísimo Ministro Wert y cía.,

hace ya tiempo me rondaba por la cabeza escribirle una breve carta explicándole algunos de los motivos por los que pienso que usted es de esa generación española que tienen algún cruce genético que les impide pensar con coherencia; y algunos otros en referencia al crimen educativo que lleva cometiendo desde que puso un pie en el terreno político de este país. Pero luego resulta que le empezaba a escribir, y la dichosa carta se me alargaba unas casi 6 páginas, y pensé "pa' qué le voy a escribir tanto a este hombre si a duras penas sabe pensar, lo de leer lo va a tener complicado".

Pues bien, hoy ya no voy a hacerle la lista de la compra con los que han sido algunos de sus momentos estelares, ni otra -que sería mucho más larga- con lo que está haciendo con la educación de los niños de este país. Hay que ser cínico para querer convertir la educación en un adoctrinamiento, después de tantas generaciones de maestros que han luchado des del anonimato para extinguir pensamientos como los suyos. Pero bien, ya sabemos de que rama histórica y política es usted descendiente, y lo más sorprendente es que aún nos sorprendan, valga la redundancia, algunas de sus declaraciones.

Hoy le escribo por algo mucho más personal. Hay una duda que ya hace tiempo que me ronda por la cabeza, y le doy vueltas a menudo y no se me ocurre ninguna respuesta válida: en qué jodido momento han decidido que los estudiantes somos ricos? Por que mire que llevo tiempo en esto, y le juro que a equilibrismos con el dinero no nos gana nadie. Y eso suponiendo, que es mucho suponer, que después de tantos años agotados por esta asfixia, estos estudios nos vayan a servir para algo el día de mañana. Porque oiga usted, si los estudiantes de ingenierías están trabajando sirviendo hamburguesas -los que tienen suerte-, ya me dirá usted de qué coj* hacemos los demás.

Venga va, la respuesta es fácil: irnos. Sí, huir de vosotros y vuestros tentáculos envenenados, coger un par de maletas, un par de bufandas que en el norte siempre refresca algo más, y andando que es gerundio. Pues eso mismo hice yo, me apunté a unas becas Erasmus. Y ¡sorpresa! beca aceptada. Plaza para Berlín para 12 meses de curso lectivo a partir de Enero. Casi me da un infarto de la alegría, oiga. Otro idioma, otra experiencia, otro lugar, otras oportunidades de trabajo. Ni en mis sueños más húmedos habría soñado esto. Pero luego, como siempre, aparecen ustedes en el momento menos oportuno y son capaces de joderlo todo en cuestión de segundos.

"La beca solicitada sólo podrá ser aceptada y seguir su curso en caso de devolución íntegra del importe de la beca del pasado curso en un plazo de 30 días lectivos; o en su defecto asumir los gastos íntegros del programa ERASMUS a excepción del 15% del importe de matriculación".

Es decir: que me joda. Así de claro. Que si me quiero ir debo pagármelo yo o devolverles el dinero de una beca. ¿En que momento confundieron el término "beca" con el de "préstamo"?

¿Qué será lo próximo? ¿Si queremos la facultad limpia deberemos organizarnos en voluntariado para limpiar los retretes? Venga hombre, me lo imagino en la butaca de su despacho descojonándose, pero no olvide una cosa: quién ríe último ríe mejor.

Y ya puestos, le diré que le escribo desde Catalunya, sin haber estado españolizada -ni ganas-, y escribiendo muchísimo mejor su lengua que muchos de vuestros compatriotas.


To be continued.

Juls.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

La capseta de Te Blau.

1. Posa aigua a bullir.

2. Escalfa la teva tetera preferida.

3. Afegeix-hi una cullerada de te per a tu, i una altra per la resta del món.

4. Deixa'l reposar durant cinc minuts. 

Seu i desconnecta. Clic. Oblida't dels horaris i pensa en alguna cosa teva que et faci sentir afortunat. L'aire fresc que respires, el teu propi criteri, el teu sentit de l'humor. Deixa que els ocells, el vent i les gotes de pluja parlin entre si. Ignora la irracionalitat i abraa la raó. Mentre la humanitat discuteix, limita't a assentir. Recorda que les notícies són només notícies. Pensa per què la pau no té preu i què donaries per tenir més. Així, mentre altres somnien amb ell, tu pots crear-la. Amb els rivals, amb els enemics, inclús amb els avions de vol a ras.
Llavors, quan en tinguis suficient, dona'n-hi una mica a qui tinguis a prop.

5. Bon profit.




Per tots aquells moments que hauríem de tenir i no tenim. Per totes aquelles coses que ens passen per alt diàriament, i ens dónen la felicitat quan ens aturem a mirar-les. Pels moments d'estar amb un mateix. I creure. En algú o en alguna cosa; però creure.



Avui sona: Skinny Love - Bon Iver

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Le petit prince

"Sin duda que un transeúnte común creerá que mi rosa se os parece. Pero ella sola es más importante que todas vosotras, puesto que es ella la rosa que he regado. Puesto que es ella la rosa que puse bajo un globo. Puesto que es ella la rosa que abrigué con el biombo. Puesto que es ella la rosa cuyas orugas maté (salvo las dos o tres que se hicieron mariposas). Puesto que es ella la rosa a la que escuché quejarse, o alabarse, o aun, algunas veces, callarse. Porque ella es mi rosa."


Tots estem fets de trossets d'altres persones. Som el resultat de tots aquells que han passat per les nostres vides. Dels que ens han deixat més petjada i dels que, simplement, s'han assegut un dia al nostre costat al tren. De moments i de records. D'emocions. De silencis.

L'essencial és invisible als ulls.





Avui sona: Aunque tu no lo sepas - Quique González

dilluns, 17 de setembre del 2012

Deixem-los créixer!


Ahir al programa "30 minuts" del canal 33 van fer un especial sobre nens amb TDA-H (Trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat).

Com tantes altres vegades que he sentit a parlar del tema, m'indigna al veure que continuem sense saber acceptar que els nens són nens. Tan simple com això.

És cert que el Trastorn de Dèficit d'Atenció existeix, i sense cap mena de dubte és un problema real i a tractar per un equip especialista de psicòlegs, psicopedagogs i, fins i tot, psiquiatres. I no entraré a rebatre-ho perquè no sóc cap d'aquestes coses i, per tant, els deixo fer la seva valuosíssima feina. Però últimament s'ha despertat una psicosi obsessiva en diagnosticar això a tots aquells nens que o bé no segueixen el ritme "normal" de les classes, o bé tenen una actitud més aviat poc tranquil·la. Com si fos una moda més.
Del que sí puc parlar, i crec que amb coneixement de causa, és del dia a dia amb els nens, tant a les aules com fora d'elles. I cal recordar una cosa que sovint oblidem tots plegats: NO TOTS ELS NENS SÓN IGUALS. N'hi ha de moguts, de quiets, de distrets, de xerraires, de ploraners, d'alegres, de tímids... i hauríem de ser capaços tots plegats -educadors i no educadors- de saber respectar la personalitat i el ritme de desenvolupament natural de cada un d'ells. Al cap i a la fi, el que fa persones a les persones és diferenciar-nos dels demés.
D'altra banda hi ha la hiperactivitat -associada o no al TDA-. Com si fos cosa de l'atzar, resulta que els casos d'hiperactivitat (els diagnosticats) són molt més elevats en grans ciutats que en altres nuclis urbans més petits. Realment ningú abans li ha vist la relació? Hi ha nombrosíssimes escoles de Barcelona que tenen el pati al terrat. Sí, AL TERRAT. Els nens tenen una energia inesgotable, algú m'explica com aquests nens poden córrer, saltar, jugar i cremar energies en un pati no gaire més gran que un pis de l'eixample? I no oblidem les extraescolars...els pares apunten els seus fills a una infinitat d'activitats extraescolars per poder combinar-se els horaris de la feina amb els de l'escola. I acaba resultant que els nens tenen unes jornades escolars de 7 i 8 hores, a les que se'ls hi ha de sumar fer els deures quan arriben a casa. I, a més, sense una estona per poder jugar, que pel contrari del que pensen molts, el joc no és una pèrdua de temps, és un instrument importantíssim pel desenvolupament de la imaginació, l'autonomia i tantíssimes altres coses que tenim oblidades.
Aquests nens no ténen hiperactivitat. Aquests nens el que ténen és la necessitat de ser nens. De tenir un espai, tan físic com temporal, per poder saltar, córrer, cridar, caure, plorar, embrutar-se i esgotar els cartutxos d'energia.

Total, que arribem a la conclusió que el nen no es concentra igual que la resta. Que el nen té un neguit a dins que el fa estar més inquiet que els companys. I trobem la solució en drogar-lo a pastilles tranquil·litzants i aquí no passa res. 

I sovint les coses funcionarien molt millor si enlloc de buscar solucions fàcils dediquéssim temps i esforços en buscar l'origen del problema i atacar-lo d'arrel.

Què tal si els deixem créixer i gaudir dels seus millors anys de vida sense la mania obsessiva dels adults de veure problemes on no n'hi ha?

dissabte, 8 de setembre del 2012

Venezia

Si existeix una ciutat al món amb una atmosfera especial, aquesta és Venècia.
Misteriosa i seductora. Plena de petits racons amb molta història, i amb uns carrers laberíntics entrellaçats amb els canals, que la fan màgica.
La seva particular manera de viure, íntimament lligada a l'aigua, la fa diferent de qualsevol altra. Els vaporettos, les gòndoles i les petites lanxes li aporten el toc de "sense pressa". 

Una parada obligatòria a Venècia és l'espectacular Piazza San Marco i la seva Basílica d'estil bizantí. És un lloc per dedicar-hi hores a contemplar les obres d'art de les seves cúpules i a gaudir de la seva excel·lència arquitectònica. 
Un altre racó que té una atmosfera diferent és el gran teatre de La Fenice. És un dels teatre d'òpera més famosos del món, on importants compositors com Rossini, Bellini o Verdi hi han estrenat obres tan importants com "La Traviata", o inclús n'han creat d'exclusives per al teatre. Contstruït per l'aristrocràcia veneciana, aquest teatre ha patit dos incendis brutals -com el nostre Liceu- i d'aquí vé el seu nom: La Fenice, fènix en italià, au majestuosa que reneix de les seves cendres.
I per últim, un dels racons que més m'ha agradat és la illa de Burano. Un lloc amb un encant especial. És una illa de pescadors, i les cases, a banda de ser totes petitones i d'unes dimensions iguals, estàn pintades de colors diferents. La llegenda diu que  això es feia per veure el poble els dies de molta boia que sortien a pescar. Sigui com sigui, passejant per allà tens la sensació que estàs en un conte de disney.

Evidentment, Venècia està ple de palaus, palauets, cases i carrerons amb un encant especial. Les botigues de màscares, per sobre de tot, són un lloc en el que et falten ulls per mirar (i diners per comprar) totes les maravelles que hi ha penjades de la paret. 


Basilica de San Marco
Interior de la Basílica de San Marco


Màscares venecianes


Vistes de la Piazza San Marco, el Campanile i el
Palazzo Ducale des de la Isola de San Giorgio Maggiore

Preus dels cafès a la Piazza San Marco,
al Caffè Florian, lloc freqüentat per Coco Chanel.

Músics del Caffè Florian tocant pels clients de la terrassa.
Allà tots els bars ho fan, i és un luxe prendre's un caffè mentre gaudeixes
d'obres clàssiques, o sents els acords de la BSO de "La vitta è bella".

Candaus lligats als ponts, símbol de l'amor etern entre les parelles :)
Després de lligar-lo, es tira la clau als canals i simoblitza l'amor indestructible.

El Ponte Rialto -el més conegut de la ciutat- vist des del Gran Canale.

Carrer/canal de la illa de Burano.

Interior del Gran Teatro La Fenice

Llibre de visites del Teatro La Fenice.

Típica góndola passejant pel Gran Canale


I per últim, evidenciar que he tingut la millor companyia possible. Tot i els nostres atacs de riure, agulletes a les cames, i batalles campals contra mosquits durant una nit sencera, ella ha sigut la meva companya de viatge, i hem decidit que aquest serà el primer de molts. Ha estat un plaer aguantar-te tres dies a tu i a les teves parides!






Les nostres pitufinas presents en tots els viatges.




Avui sona: James Morrison - Please Don't Stop de Rain