28 de Novembre

Em desperto un diumenge qualsevol al llit de casa, a Roses, al de sempre.  De fons sento la radio amb alguna cançó dels anys 80 i algú que, més malament que bé i amb bastantes notes desafinades, la va tararejant. Però tot i així trobo que la veu és dolça. Em relaxa. El soroll que avisa que el microones ja ha acabat la seva feina posa la nota final a una melodia que em desperta de mal humor. En aquesta casa no han entès mai que els diumenges són per dormir!

Em giro, em tapo el cap amb el coixí i intento seguir al llit, amb la escalfor, durant una estona més. A fora fa fred i no hi ha res que sigui més urgent que fer el manta.

Però llavors, s’obre la porta i entra ella, amb un suau “bon dia, carinyo!” i un cafè amb llet a la mà. I s’asseu ben bé al meu costat i em fa un petó a la galta. I llavors me n’adono de com trobo a faltar a la meva mare els dies de cada dia, des que ja no visc amb ella.

Avui fa 48 anys que el món va ser un lloc millor per viure-hi. Es va fer el primer trasplant de pulmó a EEUU, es va publicar la primera edició de Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl, i també es va estrenar el clàssic de Walt Disney, Mary Poppins. Però el més important de tot, va néixer una persona que faria d’aquest planeta un lloc molt més alegre, molt més dolç, molt més humà i molt més suportable: la meva mare.

Sé que després de 22 anys celebrant el teu aniversari amb tu poques són les coses que puc dir-te de nou. A més, trobo que les millors coses són les que es diuen sense paraules, i per molt que pogués allargar-me no aconseguiria arribar mai a expressar tot allò que m’agradaria. Tot el que tinc per dir-te és que t’admiro. Per la teva capacitat de treure una pinzellada de color rosa on els demés només hi veuen gris. Per trobar-li el cantó positiu a tot, i per encoratjar a la gent del teu voltant sempre a anar una miqueta més lluny. Per somriure-li a la vida en els moments que tots hauríem volgut plorar. Per ser la persona més forta que he conegut mai. Per deixar-me caure tantes vegades com han fet falta, però ensenyar-me a aixecar-me de nou. Per totes les abraçades que m’has donat quan no les he merescut. Per totes les que m’has donat quan les he necessitat i no ha fet falta dir’t-ho. Per haver entès, després de més de 20 anys, que no em penso menjar ni un pèsol dels que em posis al plat. Per aquests cafès amb llet dels matins de diumenge que tant trobo a faltar. Per ensenyar-me a creure en allò que somio. Per respectar-me el meu espai quan sabies tan bé com jo que m’estava equivocant. I er arrancar-me un somriure sempre.

Però sobretot, per estimar-me tant i haver-me ajudar a ser la persona que sóc avui.

Moltes felicitats, mums! 

T'estimo!

12 d'agost de 1990

Avui sona, i com no podia ser d'una altra manera:

Jaume Sisa - Qualsevol nit pot sortir el sol.

"Oh benvinguts! Passeu passeu. De les tristors en farem fum. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú"

A la meva mare, perquè aquest va ser el meu himnre durant tots els meus anys d'infantesa, i era ella l'encarregada de cantar-la cada dia amb mi :)

Marató TV3

És un element més del nadal. Del nostre nadal. Del que ens demostra que, malgrat tot, som capaços d'unir forces i moure muntanyes en benefici dels que més ho necessiten.

Cada any he viscut intensament La Marató de TV3. M'emociona comprovar que, any rere any, som capaços d'involucrar-nos tots junts per un mateix objectiu: invertir en investigació i, sobretot, millorar la qualitat de vida dels nostres malalts. Ploro amb els testimonis, els calfreds em recórren l'esquena durant hores, i salto de l'emoció cada vegada que s'actualitza el contador. 

Aquest any, però, és diferent. La Marató d'aquest any és més meva, més propera, més dura i més real. El càncer va estar a punt d'endur-se una de les persones més importants de la meva vida, i l'edició d'enguany és una forta empenta en recerca perquè el percentatge de morts per aquesta malaltia disminueixi.

"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no."

Avui sona: The Kooks - Seaside

*

Penso en rosa. Crec que riure és la millor manera de cremar calories. Crec en els petons; en fer-ne molts.Crec en ser forta quan tot sembla anar malament. I crec que les noies felices són més boniques. Crec que demà és un altre dia.

-Audrey Hepburn-

A fuego lento tu mirada, a fuego lento tú o nada. Vamos fraguando esta locura con la fuerza de los vientos y el calor de la ternura. Sigue el camino del cortejo, a fuego lento, a fuego viejo. Sigue avivando nuestra llama, con todo lo que te quiero y lo mucho que me amas. A fuego lento me haces agua; contigo tengo el alma enamorada. Me llenas, me vacías, me desarmas cuándo me amas.

A fuego lento, revoltosas, caricias que parecen mariposas, se cuelan por debajo de la ropa y van dejando el sentimiento... amor forjado a fuego lento.

Avui sona: Rosana - A fuego lento

Berlín 2013

Queridísimo Ministro Wert y cía.,

hace ya tiempo me rondaba por la cabeza escribirle una breve carta explicándole algunos de los motivos por los que pienso que usted es de esa generación española que tienen algún cruce genético que les impide pensar con coherencia; y algunos otros en referencia al crimen educativo que lleva cometiendo desde que puso un pie en el terreno político de este país. Pero luego resulta que le empezaba a escribir, y la dichosa carta se me alargaba unas casi 6 páginas, y pensé "pa' qué le voy a escribir tanto a este hombre si a duras penas sabe pensar, lo de leer lo va a tener complicado".

Pues bien, hoy ya no voy a hacerle la lista de la compra con los que han sido algunos de sus momentos estelares, ni otra -que sería mucho más larga- con lo que está haciendo con la educación de los niños de este país. Hay que ser cínico para querer convertir la educación en un adoctrinamiento, después de tantas generaciones de maestros que han luchado des del anonimato para extinguir pensamientos como los suyos. Pero bien, ya sabemos de que rama histórica y política es usted descendiente, y lo más sorprendente es que aún nos sorprendan, valga la redundancia, algunas de sus declaraciones.

Hoy le escribo por algo mucho más personal. Hay una duda que ya hace tiempo que me ronda por la cabeza, y le doy vueltas a menudo y no se me ocurre ninguna respuesta válida: en qué jodido momento han decidido que los estudiantes somos ricos? Por que mire que llevo tiempo en esto, y le juro que a equilibrismos con el dinero no nos gana nadie. Y eso suponiendo, que es mucho suponer, que después de tantos años agotados por esta asfixia, estos estudios nos vayan a servir para algo el día de mañana. Porque oiga usted, si los estudiantes de ingenierías están trabajando sirviendo hamburguesas -los que tienen suerte-, ya me dirá usted de qué coj* hacemos los demás.

Venga va, la respuesta es fácil: irnos. Sí, huir de vosotros y vuestros tentáculos envenenados, coger un par de maletas, un par de bufandas que en el norte siempre refresca algo más, y andando que es gerundio. Pues eso mismo hice yo, me apunté a unas becas Erasmus. Y ¡sorpresa! beca aceptada. Plaza para Berlín para 12 meses de curso lectivo a partir de Enero. Casi me da un infarto de la alegría, oiga. Otro idioma, otra experiencia, otro lugar, otras oportunidades de trabajo. Ni en mis sueños más húmedos habría soñado esto. Pero luego, como siempre, aparecen ustedes en el momento menos oportuno y son capaces de joderlo todo en cuestión de segundos.

"La beca solicitada sólo podrá ser aceptada y seguir su curso en caso de devolución íntegra del importe de la beca del pasado curso en un plazo de 30 días lectivos; o en su defecto asumir los gastos íntegros del programa ERASMUS a excepción del 15% del importe de matriculación".

Es decir: que me joda. Así de claro. Que si me quiero ir debo pagármelo yo o devolverles el dinero de una beca. ¿En que momento confundieron el término "beca" con el de "préstamo"?

¿Qué será lo próximo? ¿Si queremos la facultad limpia deberemos organizarnos en voluntariado para limpiar los retretes? Venga hombre, me lo imagino en la butaca de su despacho descojonándose, pero no olvide una cosa: quién ríe último ríe mejor.

Y ya puestos, le diré que le escribo desde Catalunya, sin haber estado españolizada -ni ganas-, y escribiendo muchísimo mejor su lengua que muchos de vuestros compatriotas.

To be continued.

Juls.