A taula!

"Fly me to the moon

let me play among the stars"

Frank Sinatra

...let me see when spring is like nanaaaanana. Més conegut com La Veu. No sé si dec ser la única persona a la que li passa, però el nadal no és nadal del tot fins que no sona Frank Sinatra pels racons. Almenys jo aquest any no he sigut conscient del tot del famós "espíritu navideño" fins que no he sigut a casa l'àvia amb l'olor del caldo, la llar de foc encesa, les llums de l'arbre i la seva veu inundant la casa. I quina veu... Si tanqueu els ulls us transporta automàticament al nadal dels anys 50 per un Central Park nevat i ple de llumetes... Molt estil Love Actually tot plegat.

Però anem al que interessa... com que aquestes dates són també dates de menjar bé (i quan dic bé vull dir sense restriccions i fent paladar) m'he permès el luxe de recomanar alguns dels restaurants que aquest any han entrat al meu Top10 indiscutible.

Us aviso que són d'estils molt diferents i repartits pel territori català de manera desigual. Una espècie de recomanació a tenir en conte si mai aneu a parar per certs racons del nostre petit país.

1. La Bibliothèque Gourmande (Barcelona)

Al barri del Raval de Barcelona, més concretament al carrer Junta de comerç 28, hi ha un local que aparentment passa desaparcebut. Té un aire entre casolà i escolar per la distribució de les taules i la decoració a mig camí entre el vintage naïf, les línies simplistes i un punt rústic. Els plats i els gots són desiguals i els coberts són els típics de ca l'àvia. Però darrera d'aquesta peculiar decoració "cuidadament descuidada" s'amaga un cuiner galardonat amb el premi al Millor Cuiner Jove del 2012 i un restaurant amb Certificat d'Excel·lència del 2013. 

El dia de Sant Jordi ens hi va portar a dinar un editor una mica tocat de l'ala, però amb un paladar exigent. I des de llavors he repetit diverses vegades.

No us espereu plats de cuina creativa; al contrari, és més aviat una reinterpretació de la cuina casolana amb el toc personal del xef. I si mai us aventureu a anar-hi no podeu sortir d'allà sense haver provat la seva cansalada. És una bomba calòrica, sí, però us asseguro -jo que no sóc massa amant de la carn- que poques vegades podreu provar res que se li assembli. 

A més, en Guillem, cuiner i propietari del restaurant, us atendrà amb una simpatia d'aquelles que li acaben de posar el punt exacte de sal al sopar.

El preu és assequible sempre i quan no demaneu menjar en excés. 

Com que no he trobat la seva web us deixo la pàgina de valoracions de TripAdvisor clicant aquí

La Bibliothèque Gourmande Barcelona

La Bibliothèque Gourmande Barcelona

2. Restaurant Can Jeroni (Beget - Camprodón)

Perdut entre el Ripollès i la Garrotxa, i formant part del terme municipal de Camprodón hi ha el poble de Beget. Una petita joia amagada entre muntanyes per als qui els agradi descobrir racons curiosos. Si deixeu volar la imaginació us podeu sentir dins d'un conte pels carrers estrets, el rierol amb el pont de pedra i les cases fetes amb fusta i pedra. I a prop del que vindria a ser la plaça del poble (dic vindria a ser perquè és tan petita que no sé ni si se li pot dir plaça) hi ha una terrasseta amb 2 o 3 taules i la porta del restaurant Can Jeroni.

Dins d'una casa antiga restaurada amb un gust exquisit entre modern i rústic hi serveixen plats de cuina tradicional amb algun toc una mica més sofisticat. Tot cuinat amb productes de proximitat. O, el que vindria a ser el mateix, de bona qualitat. Una alternativa als múltiples restaurants de cuina casolana i tradicional que hi ha per la zona de Camprodón i Setcases.

Això sí, heu de tenir present que el camí d'accés fins al poble és complicat, per dir-ho suau. Des de Camprodón hi ha, aproximadament, uns 30 minuts amb cotxe per carreteres extremadament estretes i amb moltes (moltíssimes) curves. Així que si sou dels que us maregeu, quan arribeu allà no tindreu gana.

No recordo el preu ja que érem uns quants i vam fer conta conjunta, però diria que ronda els 30€ per persona.

En resum, és una excursió amb parada gastronòmica que val molt, molt la pena.

Podreu accedir a la seva web clicant aquí, al seu facebook clicant aquí i al seu twitter aquí.

Beget (Camprodón)

Can Jeroni

i per últim, però no menys important... La joia de la corona:

3. La Reina de Port-Lligat (Mollet de Peralada)

Si mai sou per l'Empordà i teniu alguna cosa a celebrar, o simplement us agrada gaudir de la cuina d'autor aquest és el vostre lloc.

Situat en una antiga casa reformada, podeu sopar en un entorn sofisticat, refinat i cuidat al detall que han combinat a la perfecció amb els aires rústics de l'Empordà.

El restaurant està a càrrec de Rafael Pell, que té una àmplia trajectòria amb els xefs més prestigiosos de l'alta gastronomia catalana i francesa, i ofereix una cuina de mercat i de temporada (amb elaborades depenent de l'estació de l'any) que reinventa la gastronomia tradicional amb tocs de cuina d'autor.

Els plats són petits, de degustació, de manera que no és un lloc per anar-hi a menjar plats en gran quanitat, sinó més aviat per aquells a qui els agradi provar sabors nous i deixar-se aconsellar. Tot i que he de dir que jo vaig quedar plena amb el menú degustació.

Una recomanació? El Sant Pere rostit al forn amb saltejat de patates tornejades, llard ibèric i fons de vedella confitat a l'oli d'oliva. 

Tot i no ser desorbitats, els preus són cars, ja que no és un lloc al que vagis depenent de la factura, sinó de l'exclusivitat. Però res que no estigui a l'altura del que s'hi ofereix: la relació qualitat-preu és excel·lent.

No sóc crítica gastronòmica (ni podria ser-ho) i tinc una més aviat curta trajectòria en restaurants de cuina d'autor, però a opinió estrictament personal no m'extranyaria gens que tard o d'hora fos galardonat amb una estrella Michelin. Precisament pel semi-anonimat del que encara gaudeix val la pena planejar-hi algun sopar abans les llistes d'espera no siguin d'aquelles que fan por. 

Jo hi tornaré, segur!

Tot i així, si l'economia no ho permet, podeu assaborir algun dels plats estrelles del restaurant en un altre local que els mateixos xefs han obert a Figueres, juntament amb altres tapes delicioses: el Tapa x Tapa. Situat davant el Decathlon de l'entrada de la ciutat.

Us enllaço la seva web clicant aquí i la seva pàgina de Facebook clicant aquí

Foie amb xocolata amb taronja.
LA REINA DE PORT-LLIGAT

Espardenyes amb pèsols
LA REINA DE PORT-LLIGAT

La Reina de Port-lligat.

Molt bon profit! Espero feed-backs si algú que es deixi aconsellar decideix provar-ne algun!

/Avui sona: Frank Sinatra - Fly me to the moon

WELCOME

"Don't you know 

They're talkin' bout a revolution 

It sounds like a whisper 

...

Finally the tables are starting to turn 

Talkin' bout a revolution"

Sona Tracy Chapman, i no és casualitat.

Després de molts mesos amb el blog en stand-by volia començar amb alguna cosa que expliqués el perquè de la meva reaparició. I no podria haver trobat un fragment de cançó més adient que aquesta. Suposo que no calen més explicacions. 

Vivim un moment històric, i sabeu bé que el meu cap sembla una locomotora de les antigues traient fum, donant voltes, llegint opinions i refent-ne de meves. I el blog és la millor eina que tinc ara per ara d'explicar-me i rebre feed-backs.

Els que ja coneixeu el blog veureu que ha patit un canvi d'imatge. Un altre símptoma que tindrà un format diferent. Poc a poc aniré fent-lo a mida, però hi compartiré experiències, descobriments i coses (sí, dins del concepte coses hi podeu posar tot el que us imagineu) que penso que pot valer la pena compartir-les amb el món. 

Així doncs, començo amb il·lusió la tercera etapa del meu bloc personal i hi sou tots benvinguts, en especial aquells que m'heu anat preguntat què havia passat amb això, us prometo crítiques dures d'aquestes que us agraden!

Per avui ho deixo aquí, només us enllaço aquesta magnífica cançó de Tracy Chapman.

Fins aviat!

"Love every morsel of the people in your life"

L'amor.

Una paraula. Quatre lletres. I sovint obviem la potència, la força i l'empenta que aquesta petita paraula pot tenir per canviar el món. O, si més no, per canviar el teu món. O el meu. O qualsevol altre.

Ja fa temps que havia sentit a parlar d'aquesta iniciativa. De fet n'he sentit a parlar de moltes altres, com l'arxiconegut Movember. D'aquest en vaig veure algunes fotografies, però he de reconèixer que se'm va encongir el cor de tal manera que vaig ser incapaç de seguir.

Avui les he mirat totes. I he plorat. El que passa és que no sé ben bé si he plorat de ràbia, de dolor, o de tendresa. És curiós com es poden arribar a barrejar sentiments tan contraposats.

I és que, al cap i a la fi, em provoca admiració. Admiració de veure com l'amor és capaç de donar una volta de 360º a una història dolorosa, amarga i cruel, i, sense deixar de ser-ho, li aporta el punt d'humanitat. I d'amor. De saber que el dolor no pot ser altra cosa que el motor per fer feliç a qui estimes. 

Això és amor. Amb totes les lletres. Amb tot el pes. Amb tota la potència. Amb tota l'essència més pura del que significa estimar a l'altre.

Fent click a la següent fotografia accedireu a la pàgina. L'apartat "our story" és una lectura que recomano. I us aviso que, a mesura que aneu llegint, descobrireu qui és la persona per la que estarieu disposats a lluitar contra una malaltia com aquesta.

"Love every morsel of the people in your life"

Recomanacions I

Hola!

Ja fa alguns dies que penso "això ho he de publicar al blog" en diversos moments dels meus dies. Però cada vegada tinc més clar que van dissenyar malament els dies: falten hores. I a més, no sé si a vosaltres us passa, però la feina és com les canes, quan aconsegueixes acabar amb una, te'n surt el doble. I és un no acabar mai. Necessito vacances!

Total, entre unes coses i altres se m'han acumulat les idees així que avui faig una entrada general de recomanacions. I és probable que a partir d'ara sigui una entrada habitual. Hi ha moltes coses per descobrir!

Un pla de divendres nit - MINITEATRE

"Barcelona està plena de coses per fer". Quantes vegades hauré sentit aquesta frase? Doncs gairebé tantes com m'he passat un divendres a la nit pensant: què puc fer que surti de la rutina? 

Doncs des de no fa gaire hi ha la resposta ideal: anem al MINITEA3!

És una nova aposta de l'Ajuntament de Barcelona, situat al barri del raval -al Carrer Robador 22-, amb un format innovador: un espai on es combinen una sala d'exposicions, un espai de bar-restaurant amb propostes molt interessants (cerveses desconegudes, cocktails amb fruites naturals i licors exclusius) i quatre habitacions on es representen els mini-teatres. Tot englobat en un espai acollidor, modern i auster.

La proposta innovadora recau precisament en el format. Les obres de teatre són d'una duració aproximada de 20 minuts, en una sala amb capacitat per a 8-10 persones, amb els actors i actrius a dos metres fent una representació en la que, en gran part, hi ha interacció amb el públic. Hi ha una oferta variada d'entre 4 i 6 mini-obres, que es representen simultàniament en les sales del mini-teatre. I a més, amb un preu que ronda els 4€ per sessió.

No és tan car ni tan llarg com una obra de grans dimensions, i tampoc és només el fet de seure el cul en una cadira i beure cervesa. L'opció ideal per combinar totes dues coses i passar un divendres diferent.

Si en voleu més informació la trobareu a la pagina de facebook dels miniteatres (aquí), a la web de l'Ajuntament de Barcelona (aquí) i el perfil de Twitter (aquí)

Jo, sens dubte, hi tornaré!

Un descobriment cosmètic - Vinagre de Frambuesa

De tan en tan m'agrada provar alguna recomanació que em fan i normalment no en quedo gaire satisfeta. I un dels grans problemes que tenim les dones és el cabell. Que si està apagat, que si massa llis, que si massa arrissat, que si el color aquest... I jo ja fa temps que he dimitit. 

El secador a casa meva no existeix. Sempre deixo que els cabells s'assequin a l'aire lliure, i a menys que ho requereixi per feina, no solo passar-me la planxa. M'hi poso cremes, no me'l tenyeixo ni el castigo amb metxes, i quan arriba l'estiu me'l protegeixo amb un protector capil·lar. Però tot i així el notava castigat.

No fa gaire, en una de les meves feines vaig coincidir amb un equip de rodatge, estilistes i professionals i una noia molt agradable em va dir que ella havia descobert un producte que li funcionava bé: vinagre de frambuesa del Yves Rocher.

Està pensat específicament pel cabell. Només s'ha de posar abans de l'última esbandida amb aigua i...és sabut per tots que el vinagre elimina la calç. El cabell està molt més brillant i molt més suau. I l'avantatge és que al ser cosmètic et deixa una olor a gerd increïblement bona. Perfecta per després beure't un dels suc detox dels que he parlat més amunt.

Un llibre: La memòria de les formigues, de Iolanda Batallé

M'agradaria dir-vos que és una novel·la, però no és ben be així. No té un plantejament, nus i desenllaç. Només passa. És un seguit de reflexions internes d'una dona que un dia es cansa de la seva feina competitiva i decideix que vol gaudir de les petites coses de la vida. Abandona una carrera com a advocada a la gran ciutat, per anar a netejar la sorra de la platja durant les nits a un poblet de costa.

El llibre són les reflexions i els pensaments que la sorprenen mentre cada nit passeja per la platja i sent el soroll del mar; i les històries que s'imagina al voltant d'aquells objectes que la gent perd i oblida a la sorra de la platja

Ideal per llegir en aquells dies que se'ns oblida el sentit de tot plegat i reaprendre a valorar allò que tenim.

Dues cançons

Dues cançons per moments diferents. Molt conegudes totes dues (en pròximes edicions de recomanacions prometo innovar més) però ara mateix són imprescindibles en el meu audio del dia a dia.

1. Skrillex - First Of The Year

2. Van Morrisson - Rough God Goes Riding

Un blog - El Rincón De Esa (que siempre sonríe)

El vaig recomanar via twitter no fa massa, i ho torno a fer avui via blog. Un imprescindible en les lectures setmanals.

Coses del nostre dia a dia, del de tots, tractats amb un humor i un sarcasme exquisits. I si mai us sentiu reflectits/reflectides amb alguna de les entrades publicades...ALGUNA COSA ESTEU FENT MALAMENT.

Podeu entrar fent clic aquí:

I amb això acabo la primera part. Les properes recomanacions seran en forma de ruta de restaurant, bar musical i alguns llocs interessants de la ciutat de Barcelona. 

Fins aviat!

Jo, no acato

Avui, com cada dia, m’aixeco al ritme del despertador. Un despertador, cal dir-ho, dissenyat per algú amb ganes de putejar a la resta de mortals, obligant-nos a començar el dia amb un soroll més semblant a un avís de bomba que a un “bon dia, és hora de posar-se en marxa”.

Amb els ulls mig tancats surto del llit amb un ritme que denota les poques ganes que tinc de llevar-me, i em dirigeixo a la cuina, gairebé en estat de somnambulisme, a posar en marxa la cafetera Nespresso i a preparar-me un Trieste que m’acabi de despertar del tot.

Mentre el cafè fa el seu curs aprofito per rentar-me la cara i mirar per la finestra per saber si avui toquen sandàlies o botes d’anar a la neu. Sí, el temps últimament ja les té aquestes coses, deu estar fent una crida mundial per posar de moda alguna cosa així com combinar l’anorac amb les xancletes de platja. Qui sap, en aquest terreny no se sap mai si acabarem per posar-nos les calces per sobre els pantalons seguint l’últim crit de la moda més fashion. Sigui com sigui, avui decideixo que el temps està boig i que tan li fot què em posi que, de ben segur, o passaré calor o passaré fred.

Torno a la cuina, agafo el meu cafè, i m’assec davant l’ordinador a repassar l’actualitat,  no sigui cas que el món hagi fet un gir de 360º mentre jo dormia plàcidament i funcioni a la perfecció, i jo estigui aquí amb el meu cafè quan podria estar amb un bon gintònic celebrant-ho. Ja fa temps que intento no llegir diaris; els trobo massa parcials i, a més, el 90% de les notícies em fan començar el dia encara amb més mal humor del que és habitual (Nest, records). Així que obro el twitter. Allà, com a mínim, entre desgràcia i desgràcia hi ha alguna piulada sarcàstica, i alguna parida de l’idiota de torn que no té res millor a fer, que camuflen una mica tanta merda concentrada.

I, de cop i volta, com si s’haguessin complert els pitjors dels presagis em trobo el titular que tan temia haver de llegir: EL CONSELL DE MINISTRES APROVA LA LOMCE. Ara ja no sé si em ve més de gust la tassa de cafè o un cigaló de salfumant. Així, amb un obrir i tancar d’ulls, tota la colla de fatxes recalcitrants, retrògrads i antidemocràtics que tenim al govern –per majoria absoluta per més inri, això requereix un altre cigaló de salfumant, i doble- han tirat pel terra dècades d’esforços de generacions senceres de mestres que han lluitat per un sistema educatiu que, per fi, EDUQUÉS i no ADOCTRINÉS.

En una de les notícies publicada per La Vanguardia, llegeixo que la senyora Cospedal diu això: “la labor de los docentes de enseñar a las generaciones venideras no solo contenidos, sino también a querer y defender a su país”, i els meus ulls salten de les òrbites començant a projectar una ira pròpia d’un assassí en sèrie. La labor de los docentes?! Què cony ha de saber aquesta dona de la nostra labor. Permeti’m dir-li, senyora de Cospedal, que la labor d’un mestre va molt més enllà d’ensenyar continguts, i tant que sí, però encara més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país que està comerciant amb quelcom tan sagrat com l’educació dels seus nens, convertint-la en un producte de compra-venda. Molt més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país on els seus dirigents són la màxima expressió de la corrupció i l’engany. Més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i defensar un país on encara es fan homenatges als franquistes i nazis.  On es rescaten bancs i es deixen morir persones.

La nostra labor al capdavant de les aules, senyora De Cospedal, va molt més enllà de tot això. La nostra labor com a mestres es limita a donar als nens les eines suficients per desenvolupar-se en l’entorn, cada vegada més podrit, que els esteu deixant com a herència. És la voluntat de formar aquests nens amb uns valors suficients per saber que no seguiran cap dels vostres passos. És crear persones que PENSIN a través de les seves pròpies idees sense que ningú, seguint un autoritarisme vomitiu herència del vostre amo i senyor, n’hi vulgui imposar unes altres. És posar la democràcia, el respecte i l’empatia com a principis fonamentals del nostre ofici.

I deixi’m dir-li també una última cosa: no ho aconseguiran. Som molts els que estimem la nostra professió, i els que estem compromesos amb totes les generacions predecessores que han dignificat el nostre ofici. Si a nosaltres ens toca continuar la lluita s’hi pot ben pujar de peus que la continuarem. Ho vaig dir fa dies a twitter: mentre quedi un sol mestre que estimi la seva professió no hi haurà LOMCE, tancs o ministres que valguin per fer-nos canviar un model educatiu que funciona. Així que, molt educadament, li dic que pot anar arrugant un a un tots els papers de la Ley Orgánica de la Mejora de la Calidad Educativa, que ja té collons també el refotut nom, i anar-se’ls posant un a un per on més de gust li vingui perquè JO NO ACATO.

I per si li sorgís qualsevol problema derivat de la llengua, li ofereixo molt amablement el traductor CATALÀ-LAPAO que han posat a disposició del poble.

Total, que se m’ha refredat el cafè. Almenys una cosa tinc a agraïr-li al senyor Wert: ara ja no tinc el dilema de la vestimenta.

Avui, com no pot ser d’una altra manera, em vestiré de dol. 

By. Frato

By: Frato

BY: Frato

Ganes de viure

"Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran. Mentre treballo no sento les onades perquè el soroll de la màquina és massa fort, però a estones apago el motor i escolto. Aprenc a reconèixer la música secreta del meu ofici: el so del mar i del motor. Abans feia una altra feina; totes les feines s'haurien de fer bé: la dignitat d'una activitat depèn de l'actitud interior amb què s'afronta. No és fàcil fer-ho amb un tractor com aquest, però què hi ha que sigui fàcil? I ara mateix dibuixar un rap gegant em dóna ganes de viure.

Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. Ni dibuixant un rap gegant ni res de res. És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal.

Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. Els mestres no parlen mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses més íntimes. No sembla que la intimitat sigui matèria d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat.

Ningú no parla d'aquesta pèrdua i molt menys de la seva conseqüència màxima: el suïcidi. Quan algu mor de suïcidi (una mort com qualsevol altre perquè un cop ets mort tant hi fa com hagis arribat a aquest estat), sovint els familiars ho amaguen. Perquè si ets el pare, la mare o qualsevol familiar proper d'algú que s'ha suïcidat, el primer que sents és culpa, i si no la sents tu l'entorn te la farà sentir ben aviat. No el vas ajudar? No ho vas impedir? Per què no te'n vas adonar? Abans d'arribar al suïcidi passen moltes coses, entre elles la depressió. Però, és clar, la depressió també s'amaga. Encara és molt poca la gent que diu que té una depressió o que n'ha tingut; es mediquen en silenci. És clar,  la depressió estigmatitza, i el suïcidi, també. I tot per  no haver-ne parlat a temps.

...

Ja va apareixent el rap gegant. Una estona més i serà de dia. Les barques de pescadors fa una hora que han sortit. Quan surten sempre apago el motor. És el meu homenatge a tots els peixos que moriran perquè nosaltres puguem comprar lluç, orada o gambes fresques. L'orada no perd les ganes de viure, la matem nosaltres i a la nit sopem orada al forn. Potser la senyora que cuina l'orada no té ganes de viure, les ha perdudes. I potser el marit i la filla que soparan l'orada tampoc no tenen ganes de viure. Segurament no se suporten i es mengen l'orada en silenci. Si mengessin gambes passaria el mateix.

Ens és ben bé igual si té ganes de viure o no, l'orada. Nosaltres volem fer orada al forn i llestos. Si té ganes de viure o no és el seu problema. De fet, no ho considerem un problema. No m'he trobat mai a ningú que abans de comprar una orada consideri abans això que el seu preu. En canvi, el que sí que ens plantegem nosaltres és si l'orada en qüestió és fresca o no; això si, però les ganes de viure del peix no són mai el tema. I com han de ser el tema, si és ben poca la gent que pensa en les seves pròpies ganes de viure. Només cal sortir de nit en una gran ciutat i anar a la discoteca: són plenes de gent que no pensa en les seves ganes de viure. Són allà perquè creuen que és el lloc on s'ha de ser, però la majoria van disfressats. Es transformen i per poder aguantar la transformació s'alcoholitzen o es droguen. És trista la nit a la discoteca: la gent se sent sola.

Si no penso en les meves ganes de viure, encara menys pensaré en les d'un peix."

La memòria de les formigues - Iolanda Batallé

***

Felicitat. Han escrit, han teoritzat, han discutit, l'han definit i l'han il·lustrat. L'han desgastat. Ens la han fet idealitzar. Ens la han volgut vendre com un estat d'eufòria indefinida.

I al final, la felicitat no té color, ni olor, ni forma. Al final, la felicitat, és això. Compartir. Regalar moments que seràn records. Felicitat és arribar a casa un diumenge amb mal de peus dels tacons, d'esquena de dormir poc, de cap de les dues nits abans, babes de gos als pantalons, olor de brasa i el regust dels calçots amb romesco.

*(i DE RES per censurar certes fotos que m'han arribat per whatsapp i m'han regalat dolor d'abdominals de riure i no fer perdre la dignitat a ningú... jaja)

Avui sona: Asaf Avidan - One Day

"Si siempre haces lo mismo, no esperes resultados diferentes."

II

(loading...)

Hello! I'm back!

Después de unos cuantos meses de inestabilidad emocional, poca capacidad creativa, mucho trabajo y más dolores de cabeza... parece ser que todo vuelve al lugar correspondiente. También mis ganas de compartir pequeños tesoros y reflexiones por aquí.

Y muchos os preguntareis ¿y ahora qué le ha dado por escribir en castellano? Bien pues mi primera bala va directa al debate lingüista que hay últimamente. En primer lugar, me apetecía dar un cierto aire reivindicativo a mi primera aparición tras algunos meses, y gritarle al mundo entero: Sí, yo he sido escolarizada toda mi vida en catalán, hablo catalán en casa y leo en catalán; y aun así soy capaz de escribir en castellano. Yeah.

Y en segundo lugar, para poner fin a tanta tontería que debo soportar últimamente del que se supone que es mi lado de la batalla. Ya os podéis poner como queráis unos y otros, pero yo tengo muy claro: mi bilingüísmo es una virtud. Y no pienso renunciar a ello. Y en consecuencia tampoco lo van a hacer mis futuros alumnos ni mis futuros hijos. Y todos los que defendéis tanto la educación exclusivamente en catalán o exclusivamente en castellano debéis saber de antemano que aquí una servidora os considera profundamente imbéciles. Sin ánimo de ofender. Pero eso ya es parte de otro cuento que me reservo para otro día que tenga más tiempo.

I dit això només em queda agraïr la grata sorpresa que m'he emportat aquests mesos al saber que em llegeix molta més gent del que jo pensava. Gent que, fins i tot, mha reclamat que trobava a faltar alguna dosi de crítica Made In Juls! :)

I dit això... poso punt i final al dia d'avui. 

Plou, i no hi ha res millor que sentir la pluja des del llit.

Avui sona: The Weepies - World Apins Madly On