Aquí i allà: Jo, no acato

Avui, com cada dia, m’aixeco al ritme del despertador. Un despertador, cal dir-ho, dissenyat per algú amb ganes de putejar a la resta de mortals, obligant-nos a començar el dia amb un soroll més semblant a un avís de bomba que a un “bon dia, és hora de posar-se en marxa”.

Amb els ulls mig tancats surto del llit amb un ritme que denota les poques ganes que tinc de llevar-me, i em dirigeixo a la cuina, gairebé en estat de somnambulisme, a posar en marxa la cafetera Nespresso i a preparar-me un Trieste que m’acabi de despertar del tot.

Mentre el cafè fa el seu curs aprofito per rentar-me la cara i mirar per la finestra per saber si avui toquen sandàlies o botes d’anar a la neu. Sí, el temps últimament ja les té aquestes coses, deu estar fent una crida mundial per posar de moda alguna cosa així com combinar l’anorac amb les xancletes de platja. Qui sap, en aquest terreny no se sap mai si acabarem per posar-nos les calces per sobre els pantalons seguint l’últim crit de la moda més fashion. Sigui com sigui, avui decideixo que el temps està boig i que tan li fot què em posi que, de ben segur, o passaré calor o passaré fred.

Torno a la cuina, agafo el meu cafè, i m’assec davant l’ordinador a repassar l’actualitat, no sigui cas que el món hagi fet un gir de 360º mentre jo dormia plàcidament i funcioni a la perfecció, i jo estigui aquí amb el meu cafè quan podria estar amb un bon gintònic celebrant-ho. Ja fa temps que intento no llegir diaris; els trobo massa parcials i, a més, el 90% de les notícies em fan començar el dia encara amb més mal humor del que és habitual (Nest, records). Així que obro el twitter. Allà, com a mínim, entre desgràcia i desgràcia hi ha alguna piulada sarcàstica, i alguna parida de l’idiota de torn que no té res millor a fer, que camuflen una mica tanta merda concentrada.

I, de cop i volta, com si s’haguessin complert els pitjors dels presagis em trobo el titular que tan temia haver de llegir: EL CONSELL DE MINISTRES APROVA LA LOMCE. Ara ja no sé si em ve més de gust la tassa de cafè o un cigaló de salfumant. Així, amb un obrir i tancar d’ulls, tota la colla de fatxes recalcitrants, retrògrads i antidemocràtics que tenim al govern –per majoria absoluta per més inri, això requereix un altre cigaló de salfumant, i doble- han tirat pel terra dècades d’esforços de generacions senceres de mestres que han lluitat per un sistema educatiu que, per fi, EDUQUÉS i no ADOCTRINÉS.

En una de les notícies publicada per La Vanguardia, llegeixo que la senyora Cospedal diu això: “la labor de los docentes de enseñar a las generaciones venideras no solo contenidos, sino también a querer y defender a su país”, i els meus ulls salten de les òrbites començant a projectar una ira pròpia d’un assassí en sèrie. La labor de los docentes?! Què cony ha de saber aquesta dona de la nostra labor. Permeti’m dir-li, senyora de Cospedal, que la labor d’un mestre va molt més enllà d’ensenyar continguts, i tant que sí, però encara més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país que està comerciant amb quelcom tan sagrat com l’educació dels seus nens, convertint-la en un producte de compra-venda. Molt més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i a defensar un país on els seus dirigents són la màxima expressió de la corrupció i l’engany. Més enllà d’ensenyar a ningú a estimar i defensar un país on encara es fan homenatges als franquistes i nazis. On es rescaten bancs i es deixen morir persones.

La nostra labor al capdavant de les aules, senyora De Cospedal, va molt més enllà de tot això. La nostra labor com a mestres es limita a donar als nens les eines suficients per desenvolupar-se en l’entorn, cada vegada més podrit, que els esteu deixant com a herència. És la voluntat de formar aquests nens amb uns valors suficients per saber que no seguiran cap dels vostres passos. És crear persones que PENSIN a través de les seves pròpies idees sense que ningú, seguint un autoritarisme vomitiu herència del vostre amo i senyor, n’hi vulgui imposar unes altres. És posar la democràcia, el respecte i l’empatia com a principis fonamentals del nostre ofici.

I deixi’m dir-li també una última cosa: no ho aconseguiran. Som molts els que estimem la nostra professió, i els que estem compromesos amb totes les generacions predecessores que han dignificat el nostre ofici. Si a nosaltres ens toca continuar la lluita s’hi pot ben pujar de peus que la continuarem. Ho vaig dir fa dies a twitter: mentre quedi un sol mestre que estimi la seva professió no hi haurà LOMCE, tancs o ministres que valguin per fer-nos canviar un model educatiu que funciona. Així que, molt educadament, li dic que pot anar arrugant un a un tots els papers de la Ley Orgánica de la Mejora de la Calidad Educativa, que ja té collons també el refotut nom, i anar-se’ls posant un a un per on més de gust li vingui perquè JO NO ACATO.

I per si li sorgís qualsevol problema derivat de la llengua, li ofereixo molt amablement el traductor CATALÀ-LAPAO que han posat a disposició del poble.

Total, que se m’ha refredat el cafè. Almenys una cosa tinc a agraïr-li al senyor Wert: ara ja no tinc el dilema de la vestimenta.

Avui, com no pot ser d’una altra manera, em vestiré de dol.