Dinàmiques en positiu

Els que lidiem dia sí, dia també amb nens 24 hores sabem que no sempre és fàcil mantenir la paciència i les formes. Hi posem tota la nostra bona voluntat però, malgrat saber-nos la teoria de memòria, sovint estem al límit i ens n'oblidem que el COM és tan important com el QUÈ.

El ritme frenètic del dia a dia ens fa perdre de vista qüestions essencials i tan senzilles com la nostra manera de mirar i entendre el món. Tenim el desgraciat vici de queixar-nos sempre i per tot: pel que no tenim, pel que no funciona, pel que no ens ha sortit bé, pel que no ens agrada; i esdevé una espiral de negativitat que, sense voler, acabem contagiant als del nostre entorn i especialment als nens (que sabem tots que són esponges i s'empapen de tot allò que els envolta).

Aquesta dinàmica negativa eclipsa tot allò positiu que tenim al nostre entorn: el que tenim, el que funciona, el que ens ha sortit bé, el que ens agrada... 

Així que, al final, es tracta d'una qüestió de perspectiva. D'educar la mirada per a enfocar-la cap allà on ens interessa i aprendre a pensar en positiu.

Ara bé, segur que molts de vosaltres, llegint aquesta part penseu "molt bé Júlia, la teoria és fantàstica però com podem treballar el pensament positiu amb els nostres nens sense que se'ns avorreixin al primer paràgraf?"

Doncs aquesta és la proposta que us porto avui. Una dinàmica familiar divertida, agradable i transversal, ja que a part de les mirades positives la podem aprofitar per a treballar el llenguatge, l'escriptura o la motricitat.

El POT DE LA FELICITAT

Es tracta de crear un pou de positivisme. Establir una rutina de pensar què és el que ens ha agradat més o ens ha fet més feliços del dia, plasmar-ho en un trosset de paper i posar-ho dins el pot. És una activitat que pot adaptar-se a totes les edats, ja que es pot fer escrivint (per a nens més grans) o dibuixant (per a nens més petits); i fins i tot es pot treballar la motricitat amb nens molt petits fent que ens ajudin a obrir el pot i posar-hi el paper a dins.

Nosaltres hem adaptat un pot de les galetes, l'hem decorat una miqueta i l'hem posat en una estanteria del menjador. Al costat hem posat unes cartulines de colors a mida de targetes de visita, i cada dia a l'hora de sopar repassem el que hem fet durant el dia i cadascú decideix què és el que l'ha fet més feliç. Com que el nen amb el que fem la dinàmica encara és petit -té tres anys- nosaltres li dibuixem el concepte que ens diu, però la idea és que poc a poc ho faci ell, i aprofitar l'activitat per més endavant començar a fer servir lletres i paraules escrites.

També treballem una mica el caràcter creatiu, ja que quan els pares dibuixem el que ens ha agradat més del dia no li ho diem, i esperem que ho endivini a través dels dibuixos (i a vegades en surten coses sorprenents: el que jo havia dibuixat com a vaixell ell ho va interpretar com a un barret de pallasso!)

D'aquesta manera estem intentant redirigir els pensaments i centrar la nostra atenció en allò que ens aporta un valor positiu en el nostre dia a dia, i donar més importància a tot el que ens fa feliços. 

Com a lectura complementària a tota la temàtica d'educar les mirades, us deixo un parell de llibres (segur que n'hi ha moltíssims més i de molt bons) que van en aquesta línia que són entretinguts de llegir.

"Ha de ploure cap amunt - Reflexions d'un mestre de plàstica", de Lluís Vallve Cordomí, publicat per l'editorial Rosa Sensat. (Va ser guardonat l'any 2008 amb el Premi Marta Mata de Pedagogia).

"Mirades a l'educació que volem", de Joan Domènech i Joan Guerrero, publicat per l'editorial Graó.

Deixa'm veure per un instant la vida amb els teus ulls

"Puc estar-me tot un dia

només miran-te com dorms.

Puc estar-me tot una vida observant

com observes el món.

Encomana'm d'inocència

i la més pura ingenuïtat.

Deixa'm veure amb els teus ulls

la vida en un instant,

que encara no em vull fer gran."

Pura Ingenuïtat - Beth

Diuen que quan una porta es tanca és perquè se n'ha d'obrir una altra.

Doncs aquest és el cas d'aquest el meu bloc. Ha estat sempre un espai que ha quedat en stand-by, on durant èpoques hi he compartit més coses, d'altres menys, i d'altres he desaparegut per complert. Hi he escrit des de recomanacions gastronòmiques, a opinions personals sobre llibres, articles d'opinió o fins i tot ressenyes de viatges i aventures diverses. I ara, després d'una primera experiència amb això de compartir trossets de vida amb els demés, se m'ha presentat l'oportunitat d'escriure en un mitjà digital, de manera que sense pensar'm-ho gaire, he acceptat.

Els que em coneixeu sabeu que l'escriptura ha estat sempre molt present en tot el què he fet, que m'agrada i que, a més, sovint és el meu mitjà per a expressar totes aquelles coses que costen una mica de dir. Així que davant d'un repte com aquest només podia dir que sí i llançar-me a la piscina sense ser massa conscient de l'altaveu que això em pot suposar.

Això, però, no és un adéu. És simplement un "fins aviat", perquè estic segura que quan torni a destapar la caixa de l'escriptura tindré ganes de compartir coses que, potser, no són les més adients per a publicar en un diari digital de cert prestigi. Així que em guardo aquest espai per divagar i donar-me via lliure.

Començo aquesta nova etapa amb moltes ganes, tan pels canvis que estan per venir, que són molts i intensos, com pel repte que suposa començar en un àmbit que -teòricament- no és el meu; i, perquè no, plantejar-me si a algú li interessarà llegir algunes de les bestieses que a vegades dic. 

I no podia fer aquest anunci sense abans deixar petjada en aquest espai sobre el més trascendental que m'ha passat mai a la vida: la maternitat.

Fa poc, gràcies a les xarxes socials, vaig descobrir les il·lustracions de la Marta Bellvehí (si cliqueu sobre el nom teniu enllaç a la seva pàgina web), unes composicions artístiques que fusionen l'art de la pintura amb la música, posant dibuixos a lletres de cançons en català, i altres col·leccions fantàstiques. De manera que vaig buscar algun punt de venda proper on pogués perdre'm i rebuscar entre els seus dibuixos, i d'entre moltes altres joies vaig trobar aquesta il·lustració que em vaig autoregalar: LA IL·LUSTRACIÓ. Serà una d'aquestes petites joies que espero tenir amb mi tota la vida.

Aquesta ja figura a la capçalera del nostre llit, juntament amb alguna atra joia de la Marta Bellvehí, alguna de la Paula Bonet i espai per alguna del meu pare, que també té un talent aclaparador. 

Ara que estic a punt d'estrenar la meva (la nostra) segona maternitat/paternitat començo a reflexionar sobre el què això significa. Puc girar la vista enrere i fer un petit viatge per la vertiginosa aventura de ser pares i deixar aflorar tot allò al que fins ara no li he pogut ni sabut posar nom.

És un moment de canvis profunds i trascendentals que requereix tenir tots els sentits a punt i disposats per a viure-ho sense perdre-se'n cap detall. El món canvia, la percepció del món canvia, l'ordre de les prioritats canvien. I, de cop i volta, te n'adones que tornes a descobrir el món a través dels ulls i de les vivències d'algú que ho experimenta tot per primera vegada. Com canvia tot vist des del punt dels d'un nen... Tot sembla tan bonic...

És un moment de plenitud personal. De cop i volta sembla que fins llavors la vida hagi estat sempre mig buida i no te n'hagis adonat. I la relació de parella agafa una altra dimensió: descobrir la faceta paternal de la persona amb qui comparteixes la vida, en el meu cas, ha sigut una explosió d'emotivitat i amor. Del sincer. Del que es construeix a base de les petites coses del dia a dia. I de descobrir-te un dia mirant-los jugar i emocionar-te.

De màgia. De veure i creure't el miracle de poder crear vida, un fet que per molt assumit que tinguem no deixa de ser fascinant.

I també és un moment de por, molta por. I inseguretat; sobretot moltíssimes inseguretats. De cop i volta la vida com la havies entès fins ara i com la havies anat construïnt poc a poc es posa potes amunt, tot el teu món es capgira i et trobes perdut en mig d'una tempesta d'emocions, responsabilitats, noves rutines, noves paraules, nous conceptes, noves necessitats i nous reptes que fins ara eren desconeguts. És un moment vulnerable, fràgil, on afloren debilitats que ni tu mateix coneixies. I on necessites més que mai els pilars fonamentals que mantinguin estable la base on es reconstruïrà tot el que comença a partir d'aquell nou moment. I el pitjor que pot fer algú del teu entorn és fer-te trontollar en un moment tan vulnerable.

El meu inici de la maternitat no va ser fàcil. Van coincidir en el temps diversos factors que em van complicar molt el poder gaudir plenament d'aquesta experiència que m'ha regalat la vida, i és una assignatura que tinc pendent.

I és que sovint no es pot jutjar la vida d'algú altre fins que no ets capaç de mirar-la amb els seus ulls...

Així que ara que encaro (encarem) la recta final per a la nova maternitat/paternitat em fa molta il·lusió tancar capítols, encetar-ne de nous i crear noves dinàmiques que m'allunyin de tot allò que he permès que em fes mal en un moment tan important com és el moment de convertir-se en mare.

Per suposat, aquest serà també un dels temes recurrents en els meus escrits: sóc moltes coses, però per sobre de tot sóc mare.

Intentaré fugir dels típics escrits nyonyos maternals i, sobretot, sobretot, fugiré de fer qualsevol recomanació a ningú. Ho prometo!

Ens llegim aviat, us informaré de les novetats quan pertoqui! 

-I WILL NOT LET ANYONE WALK TROUGH MY MIND WITH THEIR DIRTY FEET - Mahatma Gandhi

/avui sona: Motorway - Anni B Sweet