Make your influence positive

A vegades penso que necessito un parèntesi a la meva vida. Agafar un vol, marxar, conèixer molts llocs del món i moltes persones diferents i sortir de la rutina d'estar constantment rodejada de nens. Em cansen. M'agoten. Em xuclen les energies, i a més, moltes vegades, em desmotiven.

Però sempre, absolutament sempre, passa alguna cosa que em recorda que la meva professió és la més agraïda del món. I que més enllà de veure'ls créixer, sóc una peça més de l'engranatge que després els farà ser qui són. I m'agrada saber que, més enllà de qualsevol cosa, la millor herència que pots deixar a ningú són uns bons valors.

Avui anava caminant quan m'he topat amb una dona pidolant a una cantonada. Res d'això no hauria sigut rellevant si no fos perquè just llavors he vist com una nena francesa, d'uns 4 anys aproximadament, s'ha apropat sense fer cas als crits dels seus pares que li prohibien dirigir-se cap allà. Amb un somriure d'orella a orella s'ha plantat davant la dona, i sense pensar-s'ho dues vegades li ha ofert l'entrepà que duia a les mans.

I llavors ho he pensat. Aquest és el veritable sentit de l'educació. Ni superdotats, ni grans empresaris. Formar PERSONES. Únicament això. Penso que tinc la millor professió del món. I sóc una privilegiada per poder compartir tots els dies de la meva vida amb unes personetes que ténen més coses a ensenyar-me ells a mi que jo a ells.

Els nens són esponges. I tots som responsables de viure la vida de manera que els nostres actes els serveixin com a exemple. Res més.

Avui sona: Angus & Julia Stone - Paper Aeroplane

El Circo de la Mariposas

Superar-se. Estimar-se per sobre de tot. I veure ens les adversitats una possibilitat de creixement, de reforç positiu. Però, el més important, viure la vida de manera que facis més agradable el camí als qui el fan amb tu. Repartint amor. Repartint afecte. Repartint somriures. Perquè jo si, crec en el somriure com l'arma més potent per canviar el món.

"Señoras y señores, lo que este mundo necesita es un poco de maravilla"

Dediqueu 20 minuts de la vostra vida i mireu el següent curtmetratge. No us deixarà indiferents.

"No hay nada que lleve a hacer una exhibición de las imperfecciones de un hombre".

Blowin'

"How many times must a man look up before he can see the sky? Yes, 'n' how many ears must one man have before he can hear people cry? Yes, 'n' how many deaths will it take till he knows that too many people have died?

The answer, my friend, is blowin' in the wind."

Avui sona: Jack Johnson - To the sea

Tocats per la Tramuntana

Molts la comparen a la Toscana italiana, o a la Provença francesa. I amb perdó per totes dues regions, penso que ni l'una ni l'altra li arriben a la sola de la sabata a la nostra terra. Lloc de pas per molts, de somnis per altres. Un racó del nostre petit país que et permet evadir-te, somniar, créixer i descobrir en les seves entranyes el plaer de gaudir d'un entorn de tranquil·litat i vitalitat barrejats.

Una sintonia de colors verds i blaus. I els ataronjats de les postes de sol. Un ataronjat que aquests últims dies s'ha substituït pel negre més obscur i el vermell més agressiu.

Hem vist com la nostra terra cremava amb una intensitat infernal. I el crit de dolor ha sigut unànim per tots, no només pels d'aquí. Alguns per fotografies, d'altres ho hem viscut de primera fila, però semblava que tot el nostre entorn natural bramés de dolor al patir la brutalitat d'unes flames que no han deixat indiferents a ningú. I estic segura que si les llàgrimes que s'han vessat per part dels catalans s'haguessin pogut recollir, haurien ajudat a extingir gran part d'aquest incendi.

Suposo que, com tothom, hem sentit el dolor i la tristesa a cada alè pudent de fum. Hem anat a dormir amb el cor encongit, i ens hem llevat amb els ulls plorosos i els balcons plens de cendra. Plens de petits bocins calcinats dels nostres arbres.

Però és casa nostra. Un lloc que ha patit molts desastres naturals i que ha resorgit de les seves cendres una i una altra vegada. I ha tornat a enamorar a tot aquell qui s'hi ha apropat. I aquesta vegada no serà menys. I la veritat és que, com a bona empordanesa, m'he emocionat al veure que hi ha tantissima gent que estima la nostra terra i com la solidaritat s'ha apoderat de tots nosaltres al unir forces, per sobre de qualsevol situació econòmica o ideològica que estiguem patint, i lluitar tots a una per aturar-lo.

La imatge és desoladora, ho sé. Però jo, com a bona optimista, m'agrada mirar-la més enllà i veure-hi com aquest desastre ha aconseguit treure tot allò més pur, més sincer i més humà de tots nosaltres i deixar veure a la resta del món que els empordanesos som gent collonuda. I que no hem dubtat ni un sol segon en sortir al carrer, a oferir el nostre suport al que fes falta, i a mobilitzar-nos com poques vegades veuras mobilitzar-se a tanta gent junta. Una imatge negre amb un rerefons molt brillant. I que, ben aviat, serà ben verd, ben viu i ben bonic. Com ha estat sempre :)

I sobretot, agraïr la feina dels bombers. Als francesos, als andorrans, als de la Unidad Militar de Emergencias, als ADF's...però sobretot als nostres bombers. Als que s'hi han deixat la pell malgrat patir unes retallades astronòmiques, i que han lluitat a contrarrellotge jugant-se la vida i la salut. 

T'estimo empordà!

Tot està per fer, i tot és possible!

Doncs ja em perdonareu, però jo avui tinc un positivisme que no se l'acaba ningú.

Sempre he pensat que el poder que tenim com a poble és infinit, i que el dia que es despertés la bèstia seriem imparables. I molt per sobre d'ideologies independentistes o no, avui he sentit aquest foc que trobava a faltar. 

Sempre seria mil vegades millor no haver de queixar-se per les barbaritats d'un govern com el que tenim, i invertir el temps en la vida personal, que tots en tenim, enlloc d'haver d'anar a queixar-nos amb pancartes. Però arribats aquests extrems...no podem fer altra cosa que unir forces, siguis quines siguin, i cridar ben fort que ja n'hi ha prou. 

Ni podem, ni volem continuar consentint que ens diguin que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara ens apretin el cinturó aquells qui se l'han hagut d'eixamplar gràcies a nosaltres. I és que, de fet, són ells que, a dia d'avui, ens continuen robant -els diners i la dignitat-  per sobre de les nostres possibilitats. 

Jo he estat a la manifestació de Girona, la que em quedava millor per proximitat, i ha estat d'allò més pacífica. I, per primera vegada, he vist agafats de la mà gent de totes les ideologies, convençuts que aquesta és la única manera de fer un front comú i dir que ja en tenim els collons ben plens de tantes maniobres d'escapisme i d'aquest art de retallar d'on no n'hi ha.

I, malgrat tot, encara hi regnava el clima d'humor. M'he trobat pancartes com "Rajoy, pels teus collons, aquest any sense torrons", o "Si no hi ha paga extra, tampoc hi ha Reis. Visca la república". D'entre moltes altres.

M'encantaria estar a Barcelona donant suport a les protestes que encara continuen però m'he de resignar a seguir-les via twitter. I donar-los suport mediàtic i moral a que no desisteixin.

Per sobre de tot només dir que: PODEM. És qüestió de voluntat, de ganes, d'esforç i d'il·lusió. De creure que és possible canviar-ho i que no ens faci mandra treure tot el potencial que portem a dins, com a ciutadans, com a persones i, parlant per mi, com a futura mare i mestra preocupada per deixar una herència digna, perquè tots aquells que vinguin darrera puguin créixer amb unes condicions iguals o millors que les que hem tingut nosaltres i que van aconseguir els nostres avantpassats amb molta suor, sang i llàgrimes.


Així que tal com va dir Martí i Pol en un poema que recentment ha recobrat vida gràcies a les paraules de Pep Guardiola..."tot està per fer, i tot és possible".

Pels d'abans, i pels que vindràn! 

(i dit això, que per cert no penso revisar-ho perquè ho he escrit amb l'emoció, us faig saber que amb un mojito en mà -que me l'han preparat amb molt d'amor- vaig a banyar-me en una piscina amb vistes a tota la badia de Roses, mentre conto una per una totes les estrelles)

Memòria d'uns ulls pintats

Avui, després de gairebé dos mesos d’haver-lo començat, he acabat de llegir la primera novel·la de Lluís Llach. Sóc d’aquelles persones que devoren els llibres; que amb poc més d’un parell de dies (si el llibre és d’una extensió dins de la normalitat, com aquest) els tinc acabats. Però amb aquesta novel·la ha estat diferent. He hagut d’anar paint cada una de les pàgines que llegia. Fins que no m’he refet del tros llegit, he sigut incapaç de continuar girant fulls. I no perquè no m’enganxés; sinó tot al contrari.

He de dir que, per primera vegada, un llibre m’ha fet esgarrifar. He hagut de tancar-lo en més d’una ocasió perquè les llàgrimes de dolor no m’han permès continuar. Unes llàgrimes arrancades al submergir-me en els horrors del que va significar el feixisme a Barcelona, i com allò que va ser un fet tan generalitzat, va poder arribar a destruir la quotidianitat de persones normals. La manera en com els somnis i els ideals de tota una generació, la lluita, la valentia, els avenços socials i tot el que això comportava es van veure apagats per una densa, intensa i inacabable tela negra que va submergir els nostres avantpassats en una vida gris, i va apagar la llum d'una ciutat tan eclipsant com Barcelona per a reduïr-la a la seva mínima expressió.  En els llibres d’història ho expliquen tot fil per randa, però aquesta vegada...hi he entrat a dins. He viscut de primera mà les atrocitats, el dolor, la ràbia, la impotència de la Guerra Civil. I també he de dir que, per primera vegada, he sentit més vius que mai els desitjos de venjança. Sé que això pot sonar malament d’entrada, però penso que no hi ha millor consciència de la història d’un país –malauradament, una història massa propera encara- que aquella que et fa aflorar els sentiments més primaris. I d’altra banda...ressalta la importància de l’amor, l’amor terrenal, l’amor pel que fas, l’amor pels ideals, com a l’eina més potent que té el ser humà per seguir endavant malgrat les condicions de vida, i el robatori de la dignitat humana portin a algú a viure de la pitjor manera possible: estant buit. Buit de desitjos, buit d’aspiracions, buit de somnis...buit d’amor pel que sigui.

Em permeto el luxe de copiar un fragment de les últimes pàgines del llibre, que no són potser les més tempestuoses: “ Ella, la meva mare, sabia millor que jo que només en un altre món el meu ànim retrobaria el pols. I vaig partir a buscar aquest altre món. I tant com el vaig buscar. En realitat el vaig recórrer tot sencer. Però a cap indret no vaig trobar un espai en què pogués deixar una part de mi mateix. Ni tampoc cap lloc d’on pogués prendre res. Senzillament perquè ja no buscava ni volia res. Tot això sense ni retrets ni depressions, vivint només indiferent a tot. Vaig recórrer països meravellosos i conèixer gent per qui avui donaria la vida. Buit, tot el que rebia dels altres s’estatjava en un esperit erm, incapaç de fecundar sentiments, idees, reaccions, ni tan sols convulsions. Buidor, una blanca i abissal buidor. Fins molts anys després d’iniciat l’inútil viatge no em vaig adonar que en veritat tenia tanta amargor entelant-me els ulls, tanta brutícia a la memòria, tant d’odi a l’esperança, tanta decepció en qualsevol creença, que ja era incapaç que cap món em redimís. Vaig voler morir abans d’hora i tampoc en vaig saber.

Sens dubte, i des de la meva curta trajectòria com a lectora, és el millor llibre que ha passat per les meves mans. Pel contingut, per la delicadesa de cada paraula, pel format, epl que representa per als catalans evidenciar aquest passatge obscur i tètric de la nostra desgraciada història. Un d’aquells exemplars que cal rellegir de tant en tant per recordar com n’és de valuosa la vida, i com cal lluitar fins a l’últim alè per defensar allò que és nostre.

Gràcies Lluís.

So don't try to say you're sorry, or try to make it right. Don't waste your breath because is too late...IS TOO LATE.

Your love is a lie.

You're a lie.

Punt. I final.

La vida es composa d'etapes. Quan som petits ens expliquen que és un aconteixement lineal, que tot el que fas té el seu eco en la eternitat; però no és cert. La eternitat es limita quan parlem de nosaltres. És una història finita. I és per això que cal saber identificar quan una etapa de la vida finalitza. Un resignació i una llàgrima -no més- i la valentia de sortir davant del món i mostrar-te forta, valenta, amb ganes d'iniciar el nou camí amb més ganes que mai. I oblidar els errors del passat en qualsevol de les etapes que ja buscarem, només, en els nostres records.

Avui és un d'aquells dies. Un punt i final. Escrit amb tinta de sang. Tan dolorós com necessari.

Avui sona: Lluís Llach - Que tinguem sort

Perquè no?

La selecció espanyola ha guanyat l’eurocopa. Fins aquí cap novetat.

La realitat és que no he mirat absolutament cap partit de La Roja, però els he seguit per les xarxes. D’una banda no ho he fet perquè tinc una vida massa agitada i no ho tenia com a preferència; de l’altra perquè, com sabeu tots, no és la selecció que em representa, sinó més aviat la que m’ofèn. Però això ja és una altra història.

Ahir a les xarxes socials es van llegir comentaris de tot tipus. Des dels més evidents estats de felicitat, fins a insults d’un cantó cap a l’altre i viceversa. En aquesta eurocopa hi havia tres tipus de persones: els pro-selecció, els anti-selecció, i aquesta espècie nova en estat de creixement de catalans culers, que han trobat l’excusa perfecte en la presència dels jugadors del Barça per animar una bandera que durant la resta de l’any no senten seva (o si, i han trobat en el futbol la seva sortida de l’armari particular). Aquests, per mi, són els pitjors. D’aquells que no són ni blanc ni negre, ni esquerra ni dreta. Ells, al mig, com el dijous, i atacant tot allò que els vé de gust d’un cantó i de l’altre. La comoditat de no posicionar-se massa. Els pro-selecció, tot i no compartir amb ells ni un mil·límetre de les seves idees, tenen clar què és el que defensen. I els anti-selecció sabem quins són els motius (esportius, polítics i socials) que ens han portat a no sentir-nos representats per la selecció espanyola arreu d’europa.

A banda d’això, el que més em preocupa de l’eurocopa no és la consciència de país de la gent, doncs ja sabem que això aquí és un problema in eternis. El que realment em preocupa és l’estat de bogeria eufòrica que s’ha desencadenat. Em preocupa que la selecció espanyola faci enorgullir tot un país de la seva victòria, però que, de la mateixa manera que se senten orgullosos per l’esport, la situació econòmica i social no els faci avergonyir. M’explico. Suposo que en un estat de normalitat seria lògic o evident, fins i tot seria criticable que no fos així, que tot un país celebrés ser el millor d’europa en alguna cosa. El que realment se n’hauria d’extreure és el contrast d’aquesta celebració: n’hi ha molts que no critiquem el triomf de la selecció en si, sinó que ataquem amb duresa a tota aquesta gent que surt al carrer a defensar una victòria futbolística però després no van a votar “porque la política no me interesa”, o no van a les manifestacions de defensa dels seus drets “perquè això no servirà per a res”. Si estimes al teu país, no l’estimes només esportivament parlant, i em bull la sang al veure com tota una massa de gent és capaç de mobilitzar-se per això, però no per tal de defensar els seus drets davant qui calgui. I algú em pot dir que l’esport i la política no val lligats. Però sabeu què? Anar a comprar el pa ja és política. De veritat algú creu encara fermament que no va lligat? Si és així us convido a dedicar uns minuts de la vostra vida a veure aquest documental dirigit per un molt bon amic, periodista de renom i expert en la història de l’esport que ha escrit varis llibres de la història del barça, entre d’altres, emès fa uns mesos per esport3: http://www.tv3.cat/videos/3881670/Fora-de-joc-el-documental-(sencer)

És a dir, el futbol és una preciosa manera d’evadir-se dels problemes. És esport, és competitivitat, és joc, és sentiment. Però amb el que no estic d’acord de cap de les maneres és amb que l’esport sigui capaç d’eclipsar tot el que hi ha al darrere. El dia que els carrers de Barcelona i Madrid estiguin plens en una manifestació contra la retallades dels drets de tots, el dia que el president del nostre país es quedi a gestionar un pla d’emergències per incendis, el dia que els jugadors que ens representen en tinguin prou amb deixar la imatge del seu país pels aires i donar tots els diners de les primes a causes socials, que en fan falta...llavors aquell dia hauré de callar, baixar el cap i felicitar a la selecció que sigui. Tot i que espero, tot sigui dit, que per llavors tinguem una selecció catalana, i no sigui necessari aplicar-li tots aquests retrets que, de ser necessari, els aplicaria també.

I per últim, el darrer dels motius que em preocupen de la celebració de la eurocopa és observar com la bandera espanyola encara va, a dia d’avui, estretament lligada a una ideologia feixista. És aquest un dels motius pels quals no voldré mai sentir-me identificada, a cap nivell, per uns colors que a darrera porten les taques de sang d’un genocidi tan sonat (també lingüístic i cultural) i que encara guarden moltes pinzellades d’una època negra per la història de la humanitat. Tret de la espanyola i la alemanya (i aquesta última ni així ja que allà SI que s’ha perseguit la apologia del feixisme) no hi ha cap altra bandera que encara vagi tan estretament lligada a això. I minoria? Minoria els collons, la bandera espanyola, pel simple fet de ser d'aquí, amb la seva àguila imperial, porta implícits uns valors que tots coneixem. I si algú no els coneix és que té un problema de documentació històrica, o que simplement no ha acabat la ESO.

Una vegada dit tot això, felicitar públicament als jugadors de la selecció que són d’un altre planeta, i als seus seguidors per poder gaudir d’un futbol tan espectacular i poder-ho celebrar. Realment envejo la possibilitat de sentir-se representat per una selecció que representa la teva bandera, però tot arribarà.