Perquè no?

La selecció espanyola ha guanyat l’eurocopa. Fins aquí cap novetat.

La realitat és que no he mirat absolutament cap partit de La Roja, però els he seguit per les xarxes. D’una banda no ho he fet perquè tinc una vida massa agitada i no ho tenia com a preferència; de l’altra perquè, com sabeu tots, no és la selecció que em representa, sinó més aviat la que m’ofèn. Però això ja és una altra història.

Ahir a les xarxes socials es van llegir comentaris de tot tipus. Des dels més evidents estats de felicitat, fins a insults d’un cantó cap a l’altre i viceversa. En aquesta eurocopa hi havia tres tipus de persones: els pro-selecció, els anti-selecció, i aquesta espècie nova en estat de creixement de catalans culers, que han trobat l’excusa perfecte en la presència dels jugadors del Barça per animar una bandera que durant la resta de l’any no senten seva (o si, i han trobat en el futbol la seva sortida de l’armari particular). Aquests, per mi, són els pitjors. D’aquells que no són ni blanc ni negre, ni esquerra ni dreta. Ells, al mig, com el dijous, i atacant tot allò que els vé de gust d’un cantó i de l’altre. La comoditat de no posicionar-se massa. Els pro-selecció, tot i no compartir amb ells ni un mil·límetre de les seves idees, tenen clar què és el que defensen. I els anti-selecció sabem quins són els motius (esportius, polítics i socials) que ens han portat a no sentir-nos representats per la selecció espanyola arreu d’europa.

A banda d’això, el que més em preocupa de l’eurocopa no és la consciència de país de la gent, doncs ja sabem que això aquí és un problema in eternis. El que realment em preocupa és l’estat de bogeria eufòrica que s’ha desencadenat. Em preocupa que la selecció espanyola faci enorgullir tot un país de la seva victòria, però que, de la mateixa manera que se senten orgullosos per l’esport, la situació econòmica i social no els faci avergonyir. M’explico. Suposo que en un estat de normalitat seria lògic o evident, fins i tot seria criticable que no fos així, que tot un país celebrés ser el millor d’europa en alguna cosa. El que realment se n’hauria d’extreure és el contrast d’aquesta celebració: n’hi ha molts que no critiquem el triomf de la selecció en si, sinó que ataquem amb duresa a tota aquesta gent que surt al carrer a defensar una victòria futbolística però després no van a votar “porque la política no me interesa”, o no van a les manifestacions de defensa dels seus drets “perquè això no servirà per a res”. Si estimes al teu país, no l’estimes només esportivament parlant, i em bull la sang al veure com tota una massa de gent és capaç de mobilitzar-se per això, però no per tal de defensar els seus drets davant qui calgui. I algú em pot dir que l’esport i la política no val lligats. Però sabeu què? Anar a comprar el pa ja és política. De veritat algú creu encara fermament que no va lligat? Si és així us convido a dedicar uns minuts de la vostra vida a veure aquest documental dirigit per un molt bon amic, periodista de renom i expert en la història de l’esport que ha escrit varis llibres de la història del barça, entre d’altres, emès fa uns mesos per esport3: http://www.tv3.cat/videos/3881670/Fora-de-joc-el-documental-(sencer)

És a dir, el futbol és una preciosa manera d’evadir-se dels problemes. És esport, és competitivitat, és joc, és sentiment. Però amb el que no estic d’acord de cap de les maneres és amb que l’esport sigui capaç d’eclipsar tot el que hi ha al darrere. El dia que els carrers de Barcelona i Madrid estiguin plens en una manifestació contra la retallades dels drets de tots, el dia que el president del nostre país es quedi a gestionar un pla d’emergències per incendis, el dia que els jugadors que ens representen en tinguin prou amb deixar la imatge del seu país pels aires i donar tots els diners de les primes a causes socials, que en fan falta...llavors aquell dia hauré de callar, baixar el cap i felicitar a la selecció que sigui. Tot i que espero, tot sigui dit, que per llavors tinguem una selecció catalana, i no sigui necessari aplicar-li tots aquests retrets que, de ser necessari, els aplicaria també.

I per últim, el darrer dels motius que em preocupen de la celebració de la eurocopa és observar com la bandera espanyola encara va, a dia d’avui, estretament lligada a una ideologia feixista. És aquest un dels motius pels quals no voldré mai sentir-me identificada, a cap nivell, per uns colors que a darrera porten les taques de sang d’un genocidi tan sonat (també lingüístic i cultural) i que encara guarden moltes pinzellades d’una època negra per la història de la humanitat. Tret de la espanyola i la alemanya (i aquesta última ni així ja que allà SI que s’ha perseguit la apologia del feixisme) no hi ha cap altra bandera que encara vagi tan estretament lligada a això. I minoria? Minoria els collons, la bandera espanyola, pel simple fet de ser d'aquí, amb la seva àguila imperial, porta implícits uns valors que tots coneixem. I si algú no els coneix és que té un problema de documentació històrica, o que simplement no ha acabat la ESO.

Una vegada dit tot això, felicitar públicament als jugadors de la selecció que són d’un altre planeta, i als seus seguidors per poder gaudir d’un futbol tan espectacular i poder-ho celebrar. Realment envejo la possibilitat de sentir-se representat per una selecció que representa la teva bandera, però tot arribarà.