Yo lo que admiro son las flores que crecen en la basura

Voy a escribir mi propio libro.
Un libro con las páginas a todo color. Con las portadas llenas de flores y millones de sonrisas.
Un libro sólo con páginas impares. Todo el mundo prefiere las pares por qué parecen las más racionales. Pero yo no soy racional. Ni quiero serlo. Así que no las quiero.
Un libro que me recuerde que yo también he cometido errores, pero que sólo a través de estos he logrado aprender tanto. Que me repita en cada página que debo quererme por cómo soy, no por cómo me ven. Y que de paso me recuerde que tú también cometiste errores y la lástima fue que no aprendieras de ellos.
Un libro sin autor. Sin dedicatoria. Sin prólogo. ¿Para qué quiero prólogos si siempre dicen más de lo que deberían? Y a menudo lo dejan todo pautado, pre-escrito, con el camino allanado. Yo quiero irme fuera del camino, descubrir el bosque, subir por las montañas y volver a bajar. Cómo en un parque de atracciones. Y reír, volar, cantar, gritar y saltar. Tantas veces cuánto me apetezca. Y abrazar a quién me encuentre en ese parque. Y a quién no, no echarle jamás en falta.
En mi libro no habrá narrador, ni personajes. Por qué los personajes siempre complican la trama. Es algo que viene implícito por el simple echo de "ser". ¿Eres? Pues complicas. Y para complicarse la vida ya estoy yo, en mi libro todo esto me sobra. Y el narrador, para las novelas fantásticas. Ya basta de que siempre exista ese "alguien" omnipresente que sepa todo lo que ocurrirá, y que en su monótono y jodido aburrimiento por no estar expectante a nada nos contagie sus ganas de esperar tan poco de la vida.
Y el dolor? El libro no entiende de eso. Ya no me dolerán más las manos de escribirte. Ni la espalda de cargar contigo y tus miedos. Ni los pies de andar haciendo un camino que ha resultado ser siempre en círculos, sin avanzar. Ni me dolerán más los ojos de llorar por ti. Ni el cuello de querer gritarte para que me oigas y sepas que estoy aquí. Y ni mucho menos me vas a doler tú. Porque ya formas parte de otro libro terminado y guardado en la estantería del nunca jamás.

Dicen que nos pasamos la mitad de nuestra vida sufriendo. Que si guardáramos todas nuestras lágrimas en algún lado podríamos llenar una piscina olímpica al final de nuestras vidas. Así que la mitad de mi libro estará siempre en blanco, porque la otra mitad de la vida también debemos vivirla. Y las piscinas para los demás, yo siempre he preferido el mar.

Caminante no hay camino, se hace camino al andar.

Qualsevol nit

Oh! Benvinguts! Passeu, passeu 

de les tristors en farem fum.

Casa meva és casa vostra

si és que hi ha cases d'algú

Oh! Benvinguts! Passeu, passeu.

Ara ja no hi falta ningú,

o potser sí. Ja me n'adono que tan sols

hi faltes tu...

També pots venir si vols. 

T'esperem, hi ha lloc per tots.

El temps no compta ni l'espai...

Qualsevol nit pot sortir el sol.

Jaume Sisa - Qualsevol nit

Gràcies. Per, de petita, cantar-me sovint una cançó amb tant contingut com la escrita a dalt. Per ensenyar-me que la vida és alguna cosa més que aixecar-se cada matí. Per fer-me creure en el somriure com a la millor arma per a afrontar el món. Per transmetre'm valors tan importants com l'amor, l'esforç i el respecte cap als demés. Per ser un etern i incansable coixí que m'ha aguantat totes i cada una de les vegades que he caigut. Per ensenyar-me que tan gran és aquell que demana perdó com aquell qui l'accepta. Per ensenyar-me a ser una persona plena. Per guiar-me però mai arrossegar-me. Per haver respectat les meves decisions, moltes vegades equivocades. Per ser perfectament imperfectes, i fer d'aquestes imperfeccions la nostre senyal d'identitat. Per ensenyar-me a obrir les portes de casa nostra a qui ha volgut entrar. Per sentir-vos tan a prop tot i ser a tants quilòmetres de distància. Per animar-me a lluitar per allò que vull. Per fer-me costat en aquesta lluita. Per mostrar-me que, per sobre de tot, som una família. Per ensenyar-me que qualsevol nit pot sortir el sol. I sobretot, per demostrar-me que passi el que passi, siguin quines siguin les circumstàncies, és millor mirar endavant.

Gràcies per ensenyar-me, ahir feia tres anys, que és millor valorar el que tens abans d'estar a punt de perdre-ho.

I en especial gràcies a tu, papa. Per ser un exemple de força i valentia, per haver superat una malaltia important, i haver après que la vida és bonica, només s'ha de saber viure-la adequadament. I per haver-te equivocat tantíssimes vegades; perquè si alguna cosa he après aquests anys a Barcelona és que sense error no hi ha aprenentatge. I qui n'aprèn, és qui creix com a persona. I gràcies per deixar tants records lligats a una cançó tan magnífica. És la teva cançó.

A cop de ROCK!

Interminable AP-7. El camí per autopista fins a Barcelona és una tortura sobre rodes. Ara a 80. Ara a 120. Ara obres. Ara més obres. Peatges. Camions. Furgonetes-pateres. I per molt que fagis el trajecte amb bona companyia arriba un moment que tens ganes de saltar per la finestra i perdre't pels boscos més propers. Però quan estàs a punt de patir un atac d'histèria i claustrofobia, sonen 4 acords màgics que et retornen a l'estat d'alegria.

Quantes vegades sentim una cançó per la ràdio amb la qual ens identifiquem? 

I si resulta que aquestes cançons van sonant una darrera l'altra teixint l'entramat d'una història?

I si la història no és només d'amor? I si també és la història d'un país?

I si explica a través de la música perquè hem de continuar estimant la nostra llengua?

Doncs les respostes a aquestes preguntes les vaig trobar al Teatre Victòria, el 22 de Desembre passat. Just el dia que es complien 100 representacions del musical més aclamat de la història de Catalunya. 

A COP DE ROCK. Un recorregut per la llarga, i avui ressucitada, trajectòria del Rock Català. Cançons que hem sentit infinitat de vegades, que es lliguen entre sí per donar sentit a una apassionant història d'amor entre en Roc i la Lluna. Entre la Catalunya central i la resta de Països Catalans. Entre la música i la nostra identitat cultural. I que explica com un grup de joves, amics, es fan pas en un món tan difícil com el de cantar en català, dues dècades enrere.

Gairabé tres hores de representació teatral amb la col·laboració especial de molts representants de la música catalana. Amb estelades per tot arreu. Amb aplaudiments. Amb realitats tan crues com la mort de Carles Sabaté, o de tants altres a mans de les drogues. Amb aclamacions del públic al sentir "jo vull cantar en la meva llengua!". Amb presència dels diferents dialectes del català: el balear, el valencià, el rossellonès i el de la franja d'aragó -per incloure a tothom que se sumi a la nostra festa-. Un teatre que va deixar de ser teatre per passar a ser sala de concerts. Un musical amb un públic de luxe.

Si el Rock Català torna a estar de moda és per la mateixa raó que fa 20 anys: perquè és música quotidiana que arriba al cor de la gent. No és només música, és la banda sonora d'una generació. I ara de dues, o tres.

I evidentment, la selecció musical és i va ser exquisita. Cançons que seràn eternes. D'aquelles que, per velles que siguin -no ens enganyem, la majoria ho són- continuen fen-te viatjar en els teus pensaments.

L'empordà, Camins, o el Far del Sud, de Sopa de Cabra. 

Amb tu, Llença't o Ara, de Lax'n'Busto. 

El vol de l'home ocell, de Sangtraït

El Tren de Mitja nit o la mítica Boig Per Tu, de Sau. 

Corren, de Dani Macaco i Gossos.

L'arxiconeguda melodia de La Presó del Rei de França de la Central Elèctica Dharma, ara ja dissolts.

Les melodies patriòtiques, com La Flama, de Obrint Pas.

I molts més...

La setmana passada, després de molts mesos als escenaris, es va donar per finalitzada la representació. Una llàstima, perquè si el temps material m'ho hagués permès hauria tornat. Ara, només em queda recordar que molta de la música catalana -i dic molta perquè és evident que no tota- es disfrutava quan jo encara no havia ni nascut. I a dia d'avui, continua tant o més viva com abans. I això és un símbol inequívoc que la nostra cultura està més viva que mai! I a mi només em queda dir que: A COP DE ROCK VULL VIURE!

I pels més romàntics, el vídeo del Medley d'amor entre els dos protagonistes. Cal remarcar per això, que el musical va molt més enllà que una simple història amorosa entre els dos protagonistes.

Per si a algú li interessa, a Spotify tenen una llista de reproducció on hi apareixen totes les cançons versionades pels actors i una bona part d'elles cantades pel guapíssim actor i protagonista -i també model, perquè no dir-ho- Roger Berruezo. Del qual penjaria una fotografia, però no m'agradaria treure protagonisme a l'obra en si...i en podeu trobar moltes pel Google.

Temps que no tornarà

Porto una hora.

Una hora del meu temps aquí davant. Escrivint i borrant. 

Una hora pensant en tot, i dient res.

Seixanta minuts perduts.

I ara, quan ja ho tenia tot escrit, resulta que no em dóna la gana que ni tu, ni ningú de qui passi per aqui llegeixi les meves coses.

Així que tal com has entrat ja pots sortir.

Res de nou per ara, ni per avui.

I a més, he de continuar llegint un llibre interminable que m'està fotent la vida enlaire.

Idiota Júlia.

Que perds el temps amb tonteries.

I te n'oblides de viure!

si buscas deslumbre y encuentras alambre será que descuidas

Recomanació.

Aquest blog, el meu, encara és jove. De fet, mai trobo el moment per escriure-hi. I quan trobo el moment acabo pensant que les meves reflexions són meves i no em vé de gust compartir-les amb el món. Així que en aquesta direcció anem: el blog mort, i el meu cap a punt d'estallar d'idees i pensaments que van i vénen.

Avui, però, la ocasió mereix ser comentada.

Fa temps va arribar a mi una història diferent. Una història que pretenia explicar amb un excel·lent paral·lelisme el cicle vital de la gran majoria d'éssers humans. El protagonista, un Mariner d'aquells barbuts i amb una pipa fumejant dia i nit, adoptava un nen de l'anglaterra dels anys 20 i se l'apadrinava per a ensenyar-li un ofici. Durant el transcurs de la història hi va haver un petit moment que em va impactar i m'ha quedat gravat per sempre més. El Mariner explica al nen que al llarg de la vida has de saber trobar els teus "fars" particulars. Aquelles llums que en els moments de pèrdua d'un mateix -aquells moments que tothom ha passat en algun moment o altre- et fan retornar a l'estabilitat i a situar-te. Tan és que siguin persones, llocs, llibres o cançons. I tan és que tinguin un gran pes o importància al darrera o no. El cas és que quan, un far apareix a la teva vida, enlluerna des del primer moment. Et retorna a aquell estat de pau que tant necessitem. 

On vull arribar? Ara farà mig any justament vaig començar un nou camí a la meva vida. Vaig deixar enrrere una etapa formativa que no m'omplia, i vaig decidir començar-ne una altra. Incertesa. Por de no saber què em trobaria. A banda de saber amb certesa que la decisió va ser la acertada (per fi sé que he trobat allò al que hi vull dedicar tota la meva vida), l'alegria ha anat molt més enllà.

En un moment de la meva vida no precisament fàcil s'ha creuat una personeta, a qui el destí (si és que se li pot dir així) ens ha fet creuar els nostres camins. Algú amb qui comparteixo més coses de les que mai havia pensat que podria compartir amb ningú. Inquietuds, idees, principis, maneres de fer, de pensar i de sentir. Fins i tot històries i anècdotes de la vida.

Ella es diu Antònia, i és una mallorquina de 27 anys que desperta passions allà on va. Té uns ulls blaus plens de vitalitat i una aura que desprèn...no ho sé. PAU. Està com una cabra, i té un riure contagiós. Però en el poc temps que portem compartint part de les nostres vides, i en els dos dies que també fa que compartim cerveses -i algun que altre xupito de tequila a la nostra salut- crec que puc dir que he trobat un d'aquests fars. 

I estic contenta. Estic feliç! Les bones energies es contagien, i ella és tota una professional en demostrar-te que la vida pot ser de molts colors diferents i que només depèn., única i exclusivament, des de la perspectiva que vulguis mirar-la.

Tot això ha vingut a una simple cosa: vull compartir amb vosaltres aquesta troballa, i també el seu blog. Un racó amb petites reflexions íntimes però interessantíssimes. I que us deixeu contagiar per aquesta onada de positivisme i optimisme, que en els temps que corren ens en falta molt.

I per acabar, una de les cançons que, com bé diu el seu títol, la vida és bonica però a vegades complicada. PERÒ BONICA!

El poc que sé de la vida està en els llibres que mai llegeixo, i en les frases que no he escrit. Tot s'explica prenent un cafè, s'entén prenent una copa i s'oblida amb dues. Sé que, amb sort, tots morirem una vegada; així que procura no morir-te més pel camí. No hi ha res pitjor que aquella gent que es va morint poc a poc abans de morir del tot. Tingues sempre més projectes que records. És la única forma que conec de mantenir-se jove. Oblida't de la farsa de ser feliç: et donaràs amb un canto a les dents si arribes a ser l'únic amo de les teves pròpies expectatives. Que un euro es dóna i un polvo es perd. Per sempre. Que ens hem de dedicar a alguna cosa de la que mai ens vulguem jubilar. Per molt que costi pagar les factures. Per molt que ens les reunions d'antics alumnes et mirin malament. És millor dedicar tota una vida a allò que et diverteix tot i no arribar a final de mes, que passar un sol dia treballant únicament per diners.
Entre el poc que sé de la vida també diré que res d'això val la pena sense algú que et fagi ser incoherent. Ni flors, ni espelmes, ni llum de lluna; aquest és el verdader romanticisme. Algú que arribi i t'impulsi a fer coses de les que mai et vas creure capaç i que arrassi d'una abraçada amb els teus principis, els teus valors, els teus 'jo mai', els teus 'jo què va'.
Tandebò estimis molt i molt bé, inclús corrent el risc de ser correspòs. Que fagin giravoltes de les teves ganes i que et vegis obligat a resituar-les amb el fil de qualsevol altra il·lusió. Que desitgis i siguis destijat, que es frustrin totes les teves esperances i que acabis descobrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços d'algú altre. Dues emocions inútils associades al passat, arrepentiment i culpa, i una emoció inútil associada al futur, la preocupació. Quan abans et desprenguis de les tres, abans començaràs a apreciar l'únic que tens.
Què més... Ah, sí. Sé que almenys un amic et traicionarà, un altre serà traicionat per tu, i que et posis com et posis els que no hagis fet abans dels 30, ja mai passaràn de bons coneguts. Conta només amb els tres principals, perquè a partir d'aquí, tot és mentida. Per acabar, i parlant del tema, deixa'm que et presenti al teu millor enemic. Es diu POR. Queda't amb la seva cara, perquè estarà donan-te pel cul d'ara en endavant. Por al fracàs. Por al què diran. Por a perdre tot el que tens. Por a aconseguir-ho. Por a saber poc de la vida. Por a tenir raó.