Em desperto un diumenge qualsevol al llit de
casa, a Roses, al de sempre. De fons
sento la radio amb alguna cançó dels anys 80 i algú que, més malament que bé i
amb bastantes notes desafinades, la va tararejant. Però tot i així trobo que la
veu és dolça. Em relaxa. El soroll que avisa que el microones ja ha acabat la
seva feina posa la nota final a una melodia que em desperta de mal humor. En
aquesta casa no han entès mai que els diumenges són per dormir!
Em giro, em tapo el cap amb el coixí i intento
seguir al llit, amb la escalfor, durant una estona més. A fora fa fred i no hi
ha res que sigui més urgent que fer el manta.
Però llavors, s’obre la porta i entra ella,
amb un suau “bon dia, carinyo!” i un cafè amb llet a la mà. I s’asseu ben bé al
meu costat i em fa un petó a la galta. I llavors me n’adono de com trobo a
faltar a la meva mare els dies de cada dia, des que ja no visc amb ella.
Avui fa 48 anys que el món va ser un lloc
millor per viure-hi. Es va fer el primer trasplant de pulmó a EEUU, es va
publicar la primera edició de Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl,
i també es va estrenar el clàssic de Walt Disney, Mary Poppins. Però el més
important de tot, va néixer una persona que faria d’aquest planeta un lloc molt
més alegre, molt més dolç, molt més humà i molt més suportable: la meva mare.
Sé que després de 22 anys celebrant el teu
aniversari amb tu poques són les coses que puc dir-te de nou. A més, trobo que
les millors coses són les que es diuen sense paraules, i per molt que pogués
allargar-me no aconseguiria arribar mai a expressar tot allò que m’agradaria. Tot
el que tinc per dir-te és que t’admiro. Per la teva capacitat de treure una
pinzellada de color rosa on els demés només hi veuen gris. Per trobar-li el
cantó positiu a tot, i per encoratjar a la gent del teu voltant sempre a anar
una miqueta més lluny. Per somriure-li a la vida en els moments que tots
hauríem volgut plorar. Per ser la persona més forta que he conegut mai. Per
deixar-me caure tantes vegades com han fet falta, però ensenyar-me a aixecar-me
de nou. Per totes les abraçades que m’has donat quan no les he merescut. Per
totes les que m’has donat quan les he necessitat i no ha fet falta dir’t-ho.
Per haver entès, després de més de 20 anys, que no em penso menjar ni un pèsol
dels que em posis al plat. Per aquests cafès amb llet dels matins de diumenge
que tant trobo a faltar. Per ensenyar-me a creure en allò que somio. Per
respectar-me el meu espai quan sabies tan bé com jo que m’estava equivocant. I er arrancar-me un somriure sempre.
Però sobretot, per estimar-me tant i haver-me
ajudar a ser la persona que sóc avui.
Moltes felicitats, mums!
T'estimo!
 |
| 12 d'agost de 1990 |
Avui sona, i com no podia ser d'una altra manera:
"Oh benvinguts! Passeu passeu. De les tristors en farem fum. Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú"
A la meva mare, perquè aquest va ser el meu himnre durant tots els meus anys d'infantesa, i era ella l'encarregada de cantar-la cada dia amb mi :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada