Paralympics

Les olimpíades ja s'han acabat. La febre esportista ha minvat i totes les llums que apuntaven als grans esportistes d'elit s'han apagat. Londres torna a ser Londres; abarrotat de gent però mantenint el seu ritme quotidià.

Però és ara, concretament el dia 29, quan comencen les verdaderes històries de superació personal: les olimpíades paralímpiques. És en aquesta competició on cobra sentit el córrer, quan es corre amb una cama ortopèdica; on el bàsquet es juga amb cadira de rodes i on els nadadors professionals tenen alguna extremitat danyada –si la tenen-. Ells són els verdaders campions, ho són des del moment que fan de la seva discapacitat un motiu més per llevar-se cada dia i demostrar al món que són tan o més vàlids que la resta.

Fa temps vaig tenir la sort d’assistir a una edició dels Special Olympics, a Figueres, i en tinc una imatge gravada a la retina: s’estaven disputant els 100 metres llisos amb participants amb Síndrome de Down. De cop i volta, el corredor que estava en la segona posició es va aturar davant la sorpresa de tots els espectadors (i els ulls com taronges de la seva entrenadora).

Un cop finalitzada la cursa li van preguntar per què s’havia aturat, i ell, amb una tranquil·litat absoluta va contestar: “m’he aturat per esperar al meu amic que no aconseguia atrapar-me”. (I que, per cert, córre una versió d'aquesta història en un plafó d'una estació de metro de Barcelona)

Arribats aquí, crec que sobren les paraules. Tots els ànims a tots els esportistes que participin en aquesta edició dels Jocs Paralímpics. Amb medalla o sense, tots són autèntics campions.

Avui sona: London Music Works - Latika's Theme (B.S.O. Slumdog Millionaire)