dimecres, 20 de juny del 2012

Pensió complexa


Abans de res, perdona si fa una mica d'olor a tancat, feia molt temps que ningú s'allotjava aquí, i menys encara amb la intenció de quedar's-hi.

Obre bé portes i finestres. Que corri l'aire, que entri la teva llum, que pintin alguna cosa els colors, que a aquest blau se li pugi el vermell, perquè avui ens posarem morats.
I parlant de posar-se, ves posant-te còmode, que estàs a casa teva. Jo, per la meva part, ho he deixat tot preparat perquè ja no vulguis canviar-te més.
Pots deixar les teves coses aquí, entre els anys que t'he buscat i els que et penso seguir trobant. Els primers estan plens d'errors; els segons, tenyits de ganes de no equivocar-me una altra vegada.
L'espai és tan acollidor com em permet la meva honestedat. Ni molt petit com per sentir-se incòmode, ni massa gran com per posar-hi mentides. Els meus records els vaig deixar tots escampats per aquí, en caixes de sabates gastades i cansades de tafanejar per vides alienes.
No trepitgis encara! Està fregat amb llàgrimes recents i podries patinar. Jo t'aviso.
L'interruptor general de la corrent està connectat a cada un dels teus somriures. Intenta administrar-les bé i no riure massa, no sigui que es fonguin de cop i volta.
No sé si t'ho havia comentat abans, però la estufa la poses tu.
I parlant del tema...he intentat que la temperatura de l'aigua estigués sempre al teu gust, però si de tant en tant notes un cubell d'aigua freda, això és que se me n'ha anat la mà amb el calentador. Surt i torna a entrar passats uns minuts. Perdona si és la única solució, és el que tenim els veterans, que a aquestes altures ja no ens fabriquen ni recanvis.
Tampoc acaba de funcionar-me gaire bé la rentadora. Hi ha coses del passat que necessitaran més d'un rentat, és inevitable. I hi ha coses del futur que, com és normal, s'acabaran desgastant de tan rentar-les. La recomanació, embrutar-se al nostre ritme i en el grau just. Això si, no et preocupis el que et passi amb els llençols, els meus ho aguanten tot.
Per acabar t'he deixat un bany de rei, un llit de príncep, un sofà de gàngster i una mica de pollastre a la nevera. Per què ho disfrutis al teu gust, això si, sempre que continuïs reservant el dret d'admissió. Aquí no véns a retre comptes de res, sinó a redir-te. Aquí no vens a competir amb ningú, sinó a compartir-te a mi. I això de donar explicacions, deixa-ho per algú altre.

La resta, no sé, suposo que està tot per fer. Trobaràs que sobra alguna biga emocional, que falta alguna neurona per moblar i que trobes a faltar, sobretot al principi, alguna reforma en façana i estructura.

Diga'm que tens tota la vida, i vaig demanant pressupost. Diga'm que intentarem tota la una vida i vaig encofrant els meus "mai més".

dijous, 3 de maig del 2012

love me

Avui us deixo una joia. Un conjunt de notes tocades amb la delicadesa de qui no vol molestar. Una peça amb un contingut molt intens. Un petit tresor que en aquells moments que sembla que no pots més et retorna a un estat d'ingravidesa. I reconforta. I anima a tirar endavant, a fer un pas més i a no aturar-te davant de cap obstacle.

Sovint diuen que la música és un element vital de les nostres vides, i sens dubte jo no havia entès mai el significat d'aquesta afirmació fins a sentir alguna de les peces d'aquest pianista.

Dediqueu-vos una estona a vosaltres mateixos. Tanqueu els ulls. Deixeu-vos endur per les seves notes. I respireu de manera que els vostres pulmons vagis acompassats a la música.


dijous, 26 d’abril del 2012


¿Me podrías indicar , por favor, hacia dónde tengo que ir desde aquí?"

"Eso depende de a dónde quieras llegar", contestó el Gato.

"A mí no me importa demasiado a dónde..." empezó a explicar Alicia.

"En este caso, da igual hacia dónde vayas", interrumpió el Gato.

"... siempre que llegue a alguna parte", terminó Alicia a modo de explicación.

"Oh! siempre llegarás a alguna parte" dijo el Gato, "si caminas lo suficiente"



dimarts, 17 d’abril del 2012

Un sopar express de japonès per emportar. Una porta plena de post-its. Un pedreta molesta a la sola de la sabata. Una pessigolla. Un somriure enfadat, que desenfada a qualsevol. Una tarda qualsevol. Córrer sense pressa, i passejar amb un destí concret. Esperar 30 minuts per viure el millor moment de l'any. Les vistes del Mirablau. Pujar a dalt de tot de la Sagrada Família i descobrir que tens fòbia a les altures; i riure per fer passar la por. Amagar els mitjons. Sortir al balcó a les 3h de la nit i no dir res. Quedar-se un matí fent res. Descobrir coses de tu mateixa que no sabies. 

Una flor. Una paraula. Un gest. 

I les ganes de començar de zero.

I la seguretat de que ja fa DUES SETMANES que estic desintoxicada de la nicotina (excepte una petita recaiguda), i que estic ben a punt de guanyar una aposta que em canviarà la vida!

dimecres, 11 d’abril del 2012

Contra la ilusión

Nada por aquí, nada por allá.
Tu último desahucio emocional y su posterior embargo te han vuelto a dejar con lo puesto. Se te van enfriando los reproches y ya se sabe que éstos, fríos, no valen nada. Desaprendes rutinas ajenas, reconquistas las propias que recuerdas y poco a poco vas iniciando una nueva mudanza de palabras vacías que hay que enjuagar primero con lágrimas de todo tipo, para volver a llenarlas algún dia de sentido, sensibilidad y así luzcan otra vez como se merecen.
Nadie por aquí, nadie por allá. El mercado no ha hecho más que ir a la baja desde que tú lo abandonaras. Qué pereza. Qué decepción. Que no, que te quedas en casa. No piensas volver a contar tu vida en tu vida. Si eso, la publicas en un blog, y que se vayan actualizando los nuevos. Pero qué nuevos.
Siempre quisiste lo que no podías tener y ahora que podrías tenerlo todo, no apetece ni siquiera quererlo.
Desempolvas tu agenda con la esperanza de seguir desempolvando.
Más pereza. Dónde están ahora todas esas oportunidades que dejaste pasar porque estabas por otra cosa (sí, ahora le llamas cosa). Dónde las frases bonitas que cayeron en tu saco roto (a tomar por ídem). Dónde las gotas que jamás colmarían tu vaso (lleno de mitades vacías).
Y así por aquí, y así por allá. Parece que hoy sólo serás capaz de decir las mentiras que empiezan por nunca más. Las únicas que estás dispuesta a creerte. Las únicas que te hacen sentir que estás aprendiendo.
De pronto, coño, una chistera. A ése qué le pasa, por qué te sonríe, igual tienes un moco y no te lo has visto. Y ahora por qué empieza a decirte cosas que has oído ya cientos de veces, en más de mil y una noches, y sin embargo, a él le obsequias con una cara de atontamiento generalizado, como si de repente tu cociente hubiese decidido dividirse por tu infinita torpeza.
Tus ganas de volver a ser incoherente o contradictoria o tonta del culo te hacen ignorar tanta tradición de chistes malos sobre polvos mágicos y conejitos felices en el mismo instante en el que ese prestidigitador de tres al cuarto decide jugársela a una carta y te pide que memorices su número.
Quizás por tus ganas de olvidar más que por las de recordar, decides huir hacia delante y prestarte voluntaria para ser su mano de todo, menos inocente.
Empezáis a veros con esa imposible mezcla de ilusión e incredulidad, una mezcla que te resulta demasiado familiar, pero como cada persona es un mundo, algo dentro de ti va repitiendo el mismo mantra.
Que sí, que esta vez será diferente.
Te convences tanto a ti misma que hasta parece que convences a los demás, y ya nadie te pregunta el porqué de tanto birli ni de tanto birloque.
Buscas los argumentos que apoyen tu nueva tesis, y suenan cada vez más maduros de pelar. Hoy te sientes más mujer que la de cualquier otro anuncio de compresas.

Quizás por eso, al final, sintiéndote la más fina, segura, confundida y bipolar (sobretodo bipolar), coges el teléfono y te decides a hacerme la pregunta del billón.

Cuál es el truco.

Ja. A ti te lo voy a contar.


Risto Mejide