dimarts, 6 de novembre del 2012

Berlín 2013


Queridísimo Ministro Wert y cía.,

hace ya tiempo me rondaba por la cabeza escribirle una breve carta explicándole algunos de los motivos por los que pienso que usted es de esa generación española que tienen algún cruce genético que les impide pensar con coherencia; y algunos otros en referencia al crimen educativo que lleva cometiendo desde que puso un pie en el terreno político de este país. Pero luego resulta que le empezaba a escribir, y la dichosa carta se me alargaba unas casi 6 páginas, y pensé "pa' qué le voy a escribir tanto a este hombre si a duras penas sabe pensar, lo de leer lo va a tener complicado".

Pues bien, hoy ya no voy a hacerle la lista de la compra con los que han sido algunos de sus momentos estelares, ni otra -que sería mucho más larga- con lo que está haciendo con la educación de los niños de este país. Hay que ser cínico para querer convertir la educación en un adoctrinamiento, después de tantas generaciones de maestros que han luchado des del anonimato para extinguir pensamientos como los suyos. Pero bien, ya sabemos de que rama histórica y política es usted descendiente, y lo más sorprendente es que aún nos sorprendan, valga la redundancia, algunas de sus declaraciones.

Hoy le escribo por algo mucho más personal. Hay una duda que ya hace tiempo que me ronda por la cabeza, y le doy vueltas a menudo y no se me ocurre ninguna respuesta válida: en qué jodido momento han decidido que los estudiantes somos ricos? Por que mire que llevo tiempo en esto, y le juro que a equilibrismos con el dinero no nos gana nadie. Y eso suponiendo, que es mucho suponer, que después de tantos años agotados por esta asfixia, estos estudios nos vayan a servir para algo el día de mañana. Porque oiga usted, si los estudiantes de ingenierías están trabajando sirviendo hamburguesas -los que tienen suerte-, ya me dirá usted de qué coj* hacemos los demás.

Venga va, la respuesta es fácil: irnos. Sí, huir de vosotros y vuestros tentáculos envenenados, coger un par de maletas, un par de bufandas que en el norte siempre refresca algo más, y andando que es gerundio. Pues eso mismo hice yo, me apunté a unas becas Erasmus. Y ¡sorpresa! beca aceptada. Plaza para Berlín para 12 meses de curso lectivo a partir de Enero. Casi me da un infarto de la alegría, oiga. Otro idioma, otra experiencia, otro lugar, otras oportunidades de trabajo. Ni en mis sueños más húmedos habría soñado esto. Pero luego, como siempre, aparecen ustedes en el momento menos oportuno y son capaces de joderlo todo en cuestión de segundos.

"La beca solicitada sólo podrá ser aceptada y seguir su curso en caso de devolución íntegra del importe de la beca del pasado curso en un plazo de 30 días lectivos; o en su defecto asumir los gastos íntegros del programa ERASMUS a excepción del 15% del importe de matriculación".

Es decir: que me joda. Así de claro. Que si me quiero ir debo pagármelo yo o devolverles el dinero de una beca. ¿En que momento confundieron el término "beca" con el de "préstamo"?

¿Qué será lo próximo? ¿Si queremos la facultad limpia deberemos organizarnos en voluntariado para limpiar los retretes? Venga hombre, me lo imagino en la butaca de su despacho descojonándose, pero no olvide una cosa: quién ríe último ríe mejor.

Y ya puestos, le diré que le escribo desde Catalunya, sin haber estado españolizada -ni ganas-, y escribiendo muchísimo mejor su lengua que muchos de vuestros compatriotas.


To be continued.

Juls.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

La capseta de Te Blau.

1. Posa aigua a bullir.

2. Escalfa la teva tetera preferida.

3. Afegeix-hi una cullerada de te per a tu, i una altra per la resta del món.

4. Deixa'l reposar durant cinc minuts. 

Seu i desconnecta. Clic. Oblida't dels horaris i pensa en alguna cosa teva que et faci sentir afortunat. L'aire fresc que respires, el teu propi criteri, el teu sentit de l'humor. Deixa que els ocells, el vent i les gotes de pluja parlin entre si. Ignora la irracionalitat i abraa la raó. Mentre la humanitat discuteix, limita't a assentir. Recorda que les notícies són només notícies. Pensa per què la pau no té preu i què donaries per tenir més. Així, mentre altres somnien amb ell, tu pots crear-la. Amb els rivals, amb els enemics, inclús amb els avions de vol a ras.
Llavors, quan en tinguis suficient, dona'n-hi una mica a qui tinguis a prop.

5. Bon profit.




Per tots aquells moments que hauríem de tenir i no tenim. Per totes aquelles coses que ens passen per alt diàriament, i ens dónen la felicitat quan ens aturem a mirar-les. Pels moments d'estar amb un mateix. I creure. En algú o en alguna cosa; però creure.



Avui sona: Skinny Love - Bon Iver

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Le petit prince

"Sin duda que un transeúnte común creerá que mi rosa se os parece. Pero ella sola es más importante que todas vosotras, puesto que es ella la rosa que he regado. Puesto que es ella la rosa que puse bajo un globo. Puesto que es ella la rosa que abrigué con el biombo. Puesto que es ella la rosa cuyas orugas maté (salvo las dos o tres que se hicieron mariposas). Puesto que es ella la rosa a la que escuché quejarse, o alabarse, o aun, algunas veces, callarse. Porque ella es mi rosa."


Tots estem fets de trossets d'altres persones. Som el resultat de tots aquells que han passat per les nostres vides. Dels que ens han deixat més petjada i dels que, simplement, s'han assegut un dia al nostre costat al tren. De moments i de records. D'emocions. De silencis.

L'essencial és invisible als ulls.





Avui sona: Aunque tu no lo sepas - Quique González

dilluns, 17 de setembre del 2012

Deixem-los créixer!


Ahir al programa "30 minuts" del canal 33 van fer un especial sobre nens amb TDA-H (Trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat).

Com tantes altres vegades que he sentit a parlar del tema, m'indigna al veure que continuem sense saber acceptar que els nens són nens. Tan simple com això.

És cert que el Trastorn de Dèficit d'Atenció existeix, i sense cap mena de dubte és un problema real i a tractar per un equip especialista de psicòlegs, psicopedagogs i, fins i tot, psiquiatres. I no entraré a rebatre-ho perquè no sóc cap d'aquestes coses i, per tant, els deixo fer la seva valuosíssima feina. Però últimament s'ha despertat una psicosi obsessiva en diagnosticar això a tots aquells nens que o bé no segueixen el ritme "normal" de les classes, o bé tenen una actitud més aviat poc tranquil·la. Com si fos una moda més.
Del que sí puc parlar, i crec que amb coneixement de causa, és del dia a dia amb els nens, tant a les aules com fora d'elles. I cal recordar una cosa que sovint oblidem tots plegats: NO TOTS ELS NENS SÓN IGUALS. N'hi ha de moguts, de quiets, de distrets, de xerraires, de ploraners, d'alegres, de tímids... i hauríem de ser capaços tots plegats -educadors i no educadors- de saber respectar la personalitat i el ritme de desenvolupament natural de cada un d'ells. Al cap i a la fi, el que fa persones a les persones és diferenciar-nos dels demés.
D'altra banda hi ha la hiperactivitat -associada o no al TDA-. Com si fos cosa de l'atzar, resulta que els casos d'hiperactivitat (els diagnosticats) són molt més elevats en grans ciutats que en altres nuclis urbans més petits. Realment ningú abans li ha vist la relació? Hi ha nombrosíssimes escoles de Barcelona que tenen el pati al terrat. Sí, AL TERRAT. Els nens tenen una energia inesgotable, algú m'explica com aquests nens poden córrer, saltar, jugar i cremar energies en un pati no gaire més gran que un pis de l'eixample? I no oblidem les extraescolars...els pares apunten els seus fills a una infinitat d'activitats extraescolars per poder combinar-se els horaris de la feina amb els de l'escola. I acaba resultant que els nens tenen unes jornades escolars de 7 i 8 hores, a les que se'ls hi ha de sumar fer els deures quan arriben a casa. I, a més, sense una estona per poder jugar, que pel contrari del que pensen molts, el joc no és una pèrdua de temps, és un instrument importantíssim pel desenvolupament de la imaginació, l'autonomia i tantíssimes altres coses que tenim oblidades.
Aquests nens no ténen hiperactivitat. Aquests nens el que ténen és la necessitat de ser nens. De tenir un espai, tan físic com temporal, per poder saltar, córrer, cridar, caure, plorar, embrutar-se i esgotar els cartutxos d'energia.

Total, que arribem a la conclusió que el nen no es concentra igual que la resta. Que el nen té un neguit a dins que el fa estar més inquiet que els companys. I trobem la solució en drogar-lo a pastilles tranquil·litzants i aquí no passa res. 

I sovint les coses funcionarien molt millor si enlloc de buscar solucions fàcils dediquéssim temps i esforços en buscar l'origen del problema i atacar-lo d'arrel.

Què tal si els deixem créixer i gaudir dels seus millors anys de vida sense la mania obsessiva dels adults de veure problemes on no n'hi ha?

dissabte, 8 de setembre del 2012

Venezia

Si existeix una ciutat al món amb una atmosfera especial, aquesta és Venècia.
Misteriosa i seductora. Plena de petits racons amb molta història, i amb uns carrers laberíntics entrellaçats amb els canals, que la fan màgica.
La seva particular manera de viure, íntimament lligada a l'aigua, la fa diferent de qualsevol altra. Els vaporettos, les gòndoles i les petites lanxes li aporten el toc de "sense pressa". 

Una parada obligatòria a Venècia és l'espectacular Piazza San Marco i la seva Basílica d'estil bizantí. És un lloc per dedicar-hi hores a contemplar les obres d'art de les seves cúpules i a gaudir de la seva excel·lència arquitectònica. 
Un altre racó que té una atmosfera diferent és el gran teatre de La Fenice. És un dels teatre d'òpera més famosos del món, on importants compositors com Rossini, Bellini o Verdi hi han estrenat obres tan importants com "La Traviata", o inclús n'han creat d'exclusives per al teatre. Contstruït per l'aristrocràcia veneciana, aquest teatre ha patit dos incendis brutals -com el nostre Liceu- i d'aquí vé el seu nom: La Fenice, fènix en italià, au majestuosa que reneix de les seves cendres.
I per últim, un dels racons que més m'ha agradat és la illa de Burano. Un lloc amb un encant especial. És una illa de pescadors, i les cases, a banda de ser totes petitones i d'unes dimensions iguals, estàn pintades de colors diferents. La llegenda diu que  això es feia per veure el poble els dies de molta boia que sortien a pescar. Sigui com sigui, passejant per allà tens la sensació que estàs en un conte de disney.

Evidentment, Venècia està ple de palaus, palauets, cases i carrerons amb un encant especial. Les botigues de màscares, per sobre de tot, són un lloc en el que et falten ulls per mirar (i diners per comprar) totes les maravelles que hi ha penjades de la paret. 


Basilica de San Marco
Interior de la Basílica de San Marco


Màscares venecianes


Vistes de la Piazza San Marco, el Campanile i el
Palazzo Ducale des de la Isola de San Giorgio Maggiore

Preus dels cafès a la Piazza San Marco,
al Caffè Florian, lloc freqüentat per Coco Chanel.

Músics del Caffè Florian tocant pels clients de la terrassa.
Allà tots els bars ho fan, i és un luxe prendre's un caffè mentre gaudeixes
d'obres clàssiques, o sents els acords de la BSO de "La vitta è bella".

Candaus lligats als ponts, símbol de l'amor etern entre les parelles :)
Després de lligar-lo, es tira la clau als canals i simoblitza l'amor indestructible.

El Ponte Rialto -el més conegut de la ciutat- vist des del Gran Canale.

Carrer/canal de la illa de Burano.

Interior del Gran Teatro La Fenice

Llibre de visites del Teatro La Fenice.

Típica góndola passejant pel Gran Canale


I per últim, evidenciar que he tingut la millor companyia possible. Tot i els nostres atacs de riure, agulletes a les cames, i batalles campals contra mosquits durant una nit sencera, ella ha sigut la meva companya de viatge, i hem decidit que aquest serà el primer de molts. Ha estat un plaer aguantar-te tres dies a tu i a les teves parides!






Les nostres pitufinas presents en tots els viatges.




Avui sona: James Morrison - Please Don't Stop de Rain