"Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran. Mentre treballo no sento les onades perquè el soroll de la màquina és massa fort, però a estones apago el motor i escolto. Aprenc a reconèixer la música secreta del meu ofici: el so del mar i del motor. Abans feia una altra feina; totes les feines s'haurien de fer bé: la dignitat d'una activitat depèn de l'actitud interior amb què s'afronta. No és fàcil fer-ho amb un tractor com aquest, però què hi ha que sigui fàcil? I ara mateix dibuixar un rap gegant em dóna ganes de viure.
Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. Ni dibuixant un rap gegant ni res de res. És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal.
Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. Els mestres no parlen mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses més íntimes. No sembla que la intimitat sigui matèria d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat.
Ningú no parla d'aquesta pèrdua i molt menys de la seva conseqüència màxima: el suïcidi. Quan algu mor de suïcidi (una mort com qualsevol altre perquè un cop ets mort tant hi fa com hagis arribat a aquest estat), sovint els familiars ho amaguen. Perquè si ets el pare, la mare o qualsevol familiar proper d'algú que s'ha suïcidat, el primer que sents és culpa, i si no la sents tu l'entorn te la farà sentir ben aviat. No el vas ajudar? No ho vas impedir? Per què no te'n vas adonar? Abans d'arribar al suïcidi passen moltes coses, entre elles la depressió. Però, és clar, la depressió també s'amaga. Encara és molt poca la gent que diu que té una depressió o que n'ha tingut; es mediquen en silenci. És clar, la depressió estigmatitza, i el suïcidi, també. I tot per no haver-ne parlat a temps.
...
Ja va apareixent el rap gegant. Una estona més i serà de dia. Les barques de pescadors fa una hora que han sortit. Quan surten sempre apago el motor. És el meu homenatge a tots els peixos que moriran perquè nosaltres puguem comprar lluç, orada o gambes fresques. L'orada no perd les ganes de viure, la matem nosaltres i a la nit sopem orada al forn. Potser la senyora que cuina l'orada no té ganes de viure, les ha perdudes. I potser el marit i la filla que soparan l'orada tampoc no tenen ganes de viure. Segurament no se suporten i es mengen l'orada en silenci. Si mengessin gambes passaria el mateix.
Ens és ben bé igual si té ganes de viure o no, l'orada. Nosaltres volem fer orada al forn i llestos. Si té ganes de viure o no és el seu problema. De fet, no ho considerem un problema. No m'he trobat mai a ningú que abans de comprar una orada consideri abans això que el seu preu. En canvi, el que sí que ens plantegem nosaltres és si l'orada en qüestió és fresca o no; això si, però les ganes de viure del peix no són mai el tema. I com han de ser el tema, si és ben poca la gent que pensa en les seves pròpies ganes de viure. Només cal sortir de nit en una gran ciutat i anar a la discoteca: són plenes de gent que no pensa en les seves ganes de viure. Són allà perquè creuen que és el lloc on s'ha de ser, però la majoria van disfressats. Es transformen i per poder aguantar la transformació s'alcoholitzen o es droguen. És trista la nit a la discoteca: la gent se sent sola.
Si no penso en les meves ganes de viure, encara menys pensaré en les d'un peix."
La memòria de les formigues - Iolanda Batallé
