Memòria d'uns ulls pintats

Avui, després de gairebé dos mesos d’haver-lo començat, he acabat de llegir la primera novel·la de Lluís Llach. Sóc d’aquelles persones que devoren els llibres; que amb poc més d’un parell de dies (si el llibre és d’una extensió dins de la normalitat, com aquest) els tinc acabats. Però amb aquesta novel·la ha estat diferent. He hagut d’anar paint cada una de les pàgines que llegia. Fins que no m’he refet del tros llegit, he sigut incapaç de continuar girant fulls. I no perquè no m’enganxés; sinó tot al contrari.

He de dir que, per primera vegada, un llibre m’ha fet esgarrifar. He hagut de tancar-lo en més d’una ocasió perquè les llàgrimes de dolor no m’han permès continuar. Unes llàgrimes arrancades al submergir-me en els horrors del que va significar el feixisme a Barcelona, i com allò que va ser un fet tan generalitzat, va poder arribar a destruir la quotidianitat de persones normals. La manera en com els somnis i els ideals de tota una generació, la lluita, la valentia, els avenços socials i tot el que això comportava es van veure apagats per una densa, intensa i inacabable tela negra que va submergir els nostres avantpassats en una vida gris, i va apagar la llum d'una ciutat tan eclipsant com Barcelona per a reduïr-la a la seva mínima expressió.  En els llibres d’història ho expliquen tot fil per randa, però aquesta vegada...hi he entrat a dins. He viscut de primera mà les atrocitats, el dolor, la ràbia, la impotència de la Guerra Civil. I també he de dir que, per primera vegada, he sentit més vius que mai els desitjos de venjança. Sé que això pot sonar malament d’entrada, però penso que no hi ha millor consciència de la història d’un país –malauradament, una història massa propera encara- que aquella que et fa aflorar els sentiments més primaris. I d’altra banda...ressalta la importància de l’amor, l’amor terrenal, l’amor pel que fas, l’amor pels ideals, com a l’eina més potent que té el ser humà per seguir endavant malgrat les condicions de vida, i el robatori de la dignitat humana portin a algú a viure de la pitjor manera possible: estant buit. Buit de desitjos, buit d’aspiracions, buit de somnis...buit d’amor pel que sigui.

Em permeto el luxe de copiar un fragment de les últimes pàgines del llibre, que no són potser les més tempestuoses: “ Ella, la meva mare, sabia millor que jo que només en un altre món el meu ànim retrobaria el pols. I vaig partir a buscar aquest altre món. I tant com el vaig buscar. En realitat el vaig recórrer tot sencer. Però a cap indret no vaig trobar un espai en què pogués deixar una part de mi mateix. Ni tampoc cap lloc d’on pogués prendre res. Senzillament perquè ja no buscava ni volia res. Tot això sense ni retrets ni depressions, vivint només indiferent a tot. Vaig recórrer països meravellosos i conèixer gent per qui avui donaria la vida. Buit, tot el que rebia dels altres s’estatjava en un esperit erm, incapaç de fecundar sentiments, idees, reaccions, ni tan sols convulsions. Buidor, una blanca i abissal buidor. Fins molts anys després d’iniciat l’inútil viatge no em vaig adonar que en veritat tenia tanta amargor entelant-me els ulls, tanta brutícia a la memòria, tant d’odi a l’esperança, tanta decepció en qualsevol creença, que ja era incapaç que cap món em redimís. Vaig voler morir abans d’hora i tampoc en vaig saber.

Sens dubte, i des de la meva curta trajectòria com a lectora, és el millor llibre que ha passat per les meves mans. Pel contingut, per la delicadesa de cada paraula, pel format, epl que representa per als catalans evidenciar aquest passatge obscur i tètric de la nostra desgraciada història. Un d’aquells exemplars que cal rellegir de tant en tant per recordar com n’és de valuosa la vida, i com cal lluitar fins a l’últim alè per defensar allò que és nostre.

Gràcies Lluís.

So don't try to say you're sorry, or try to make it right. Don't waste your breath because is too late...IS TOO LATE.

Your love is a lie.

You're a lie.

Punt. I final.

La vida es composa d'etapes. Quan som petits ens expliquen que és un aconteixement lineal, que tot el que fas té el seu eco en la eternitat; però no és cert. La eternitat es limita quan parlem de nosaltres. És una història finita. I és per això que cal saber identificar quan una etapa de la vida finalitza. Un resignació i una llàgrima -no més- i la valentia de sortir davant del món i mostrar-te forta, valenta, amb ganes d'iniciar el nou camí amb més ganes que mai. I oblidar els errors del passat en qualsevol de les etapes que ja buscarem, només, en els nostres records.

Avui és un d'aquells dies. Un punt i final. Escrit amb tinta de sang. Tan dolorós com necessari.

Avui sona: Lluís Llach - Que tinguem sort

Perquè no?

La selecció espanyola ha guanyat l’eurocopa. Fins aquí cap novetat.

La realitat és que no he mirat absolutament cap partit de La Roja, però els he seguit per les xarxes. D’una banda no ho he fet perquè tinc una vida massa agitada i no ho tenia com a preferència; de l’altra perquè, com sabeu tots, no és la selecció que em representa, sinó més aviat la que m’ofèn. Però això ja és una altra història.

Ahir a les xarxes socials es van llegir comentaris de tot tipus. Des dels més evidents estats de felicitat, fins a insults d’un cantó cap a l’altre i viceversa. En aquesta eurocopa hi havia tres tipus de persones: els pro-selecció, els anti-selecció, i aquesta espècie nova en estat de creixement de catalans culers, que han trobat l’excusa perfecte en la presència dels jugadors del Barça per animar una bandera que durant la resta de l’any no senten seva (o si, i han trobat en el futbol la seva sortida de l’armari particular). Aquests, per mi, són els pitjors. D’aquells que no són ni blanc ni negre, ni esquerra ni dreta. Ells, al mig, com el dijous, i atacant tot allò que els vé de gust d’un cantó i de l’altre. La comoditat de no posicionar-se massa. Els pro-selecció, tot i no compartir amb ells ni un mil·límetre de les seves idees, tenen clar què és el que defensen. I els anti-selecció sabem quins són els motius (esportius, polítics i socials) que ens han portat a no sentir-nos representats per la selecció espanyola arreu d’europa.

A banda d’això, el que més em preocupa de l’eurocopa no és la consciència de país de la gent, doncs ja sabem que això aquí és un problema in eternis. El que realment em preocupa és l’estat de bogeria eufòrica que s’ha desencadenat. Em preocupa que la selecció espanyola faci enorgullir tot un país de la seva victòria, però que, de la mateixa manera que se senten orgullosos per l’esport, la situació econòmica i social no els faci avergonyir. M’explico. Suposo que en un estat de normalitat seria lògic o evident, fins i tot seria criticable que no fos així, que tot un país celebrés ser el millor d’europa en alguna cosa. El que realment se n’hauria d’extreure és el contrast d’aquesta celebració: n’hi ha molts que no critiquem el triomf de la selecció en si, sinó que ataquem amb duresa a tota aquesta gent que surt al carrer a defensar una victòria futbolística però després no van a votar “porque la política no me interesa”, o no van a les manifestacions de defensa dels seus drets “perquè això no servirà per a res”. Si estimes al teu país, no l’estimes només esportivament parlant, i em bull la sang al veure com tota una massa de gent és capaç de mobilitzar-se per això, però no per tal de defensar els seus drets davant qui calgui. I algú em pot dir que l’esport i la política no val lligats. Però sabeu què? Anar a comprar el pa ja és política. De veritat algú creu encara fermament que no va lligat? Si és així us convido a dedicar uns minuts de la vostra vida a veure aquest documental dirigit per un molt bon amic, periodista de renom i expert en la història de l’esport que ha escrit varis llibres de la història del barça, entre d’altres, emès fa uns mesos per esport3: http://www.tv3.cat/videos/3881670/Fora-de-joc-el-documental-(sencer)

És a dir, el futbol és una preciosa manera d’evadir-se dels problemes. És esport, és competitivitat, és joc, és sentiment. Però amb el que no estic d’acord de cap de les maneres és amb que l’esport sigui capaç d’eclipsar tot el que hi ha al darrere. El dia que els carrers de Barcelona i Madrid estiguin plens en una manifestació contra la retallades dels drets de tots, el dia que el president del nostre país es quedi a gestionar un pla d’emergències per incendis, el dia que els jugadors que ens representen en tinguin prou amb deixar la imatge del seu país pels aires i donar tots els diners de les primes a causes socials, que en fan falta...llavors aquell dia hauré de callar, baixar el cap i felicitar a la selecció que sigui. Tot i que espero, tot sigui dit, que per llavors tinguem una selecció catalana, i no sigui necessari aplicar-li tots aquests retrets que, de ser necessari, els aplicaria també.

I per últim, el darrer dels motius que em preocupen de la celebració de la eurocopa és observar com la bandera espanyola encara va, a dia d’avui, estretament lligada a una ideologia feixista. És aquest un dels motius pels quals no voldré mai sentir-me identificada, a cap nivell, per uns colors que a darrera porten les taques de sang d’un genocidi tan sonat (també lingüístic i cultural) i que encara guarden moltes pinzellades d’una època negra per la història de la humanitat. Tret de la espanyola i la alemanya (i aquesta última ni així ja que allà SI que s’ha perseguit la apologia del feixisme) no hi ha cap altra bandera que encara vagi tan estretament lligada a això. I minoria? Minoria els collons, la bandera espanyola, pel simple fet de ser d'aquí, amb la seva àguila imperial, porta implícits uns valors que tots coneixem. I si algú no els coneix és que té un problema de documentació històrica, o que simplement no ha acabat la ESO.

Una vegada dit tot això, felicitar públicament als jugadors de la selecció que són d’un altre planeta, i als seus seguidors per poder gaudir d’un futbol tan espectacular i poder-ho celebrar. Realment envejo la possibilitat de sentir-se representat per una selecció que representa la teva bandera, però tot arribarà. 

Pensió complexa

Abans de res, perdona si fa una mica d'olor a tancat, feia molt temps que ningú s'allotjava aquí, i menys encara amb la intenció de quedar's-hi.

Obre bé portes i finestres. Que corri l'aire, que entri la teva llum, que pintin alguna cosa els colors, que a aquest blau se li pugi el vermell, perquè avui ens posarem morats.

I parlant de posar-se, ves posant-te còmode, que estàs a casa teva. Jo, per la meva part, ho he deixat tot preparat perquè ja no vulguis canviar-te més.

Pots deixar les teves coses aquí, entre els anys que t'he buscat i els que et penso seguir trobant. Els primers estan plens d'errors; els segons, tenyits de ganes de no equivocar-me una altra vegada.

L'espai és tan acollidor com em permet la meva honestedat. Ni molt petit com per sentir-se incòmode, ni massa gran com per posar-hi mentides. Els meus records els vaig deixar tots escampats per aquí, en caixes de sabates gastades i cansades de tafanejar per vides alienes.

No trepitgis encara! Està fregat amb llàgrimes recents i podries patinar. Jo t'aviso.

L'interruptor general de la corrent està connectat a cada un dels teus somriures. Intenta administrar-les bé i no riure massa, no sigui que es fonguin de cop i volta.

No sé si t'ho havia comentat abans, però la estufa la poses tu.

I parlant del tema...he intentat que la temperatura de l'aigua estigués sempre al teu gust, però si de tant en tant notes un cubell d'aigua freda, això és que se me n'ha anat la mà amb el calentador. Surt i torna a entrar passats uns minuts. Perdona si és la única solució, és el que tenim els veterans, que a aquestes altures ja no ens fabriquen ni recanvis.

Tampoc acaba de funcionar-me gaire bé la rentadora. Hi ha coses del passat que necessitaran més d'un rentat, és inevitable. I hi ha coses del futur que, com és normal, s'acabaran desgastant de tan rentar-les. La recomanació, embrutar-se al nostre ritme i en el grau just. Això si, no et preocupis el que et passi amb els llençols, els meus ho aguanten tot.

Per acabar t'he deixat un bany de rei, un llit de príncep, un sofà de gàngster i una mica de pollastre a la nevera. Per què ho disfrutis al teu gust, això si, sempre que continuïs reservant el dret d'admissió. Aquí no véns a retre comptes de res, sinó a redir-te. Aquí no vens a competir amb ningú, sinó a compartir-te a mi. I això de donar explicacions, deixa-ho per algú altre.

La resta, no sé, suposo que està tot per fer. Trobaràs que sobra alguna biga emocional, que falta alguna neurona per moblar i que trobes a faltar, sobretot al principi, alguna reforma en façana i estructura.

Diga'm que tens tota la vida, i vaig demanant pressupost. Diga'm que intentarem tota la una vida i vaig encofrant els meus "mai més".