Make your influence positive

A vegades penso que necessito un parèntesi a la meva vida. Agafar un vol, marxar, conèixer molts llocs del món i moltes persones diferents i sortir de la rutina d'estar constantment rodejada de nens. Em cansen. M'agoten. Em xuclen les energies, i a més, moltes vegades, em desmotiven.

Però sempre, absolutament sempre, passa alguna cosa que em recorda que la meva professió és la més agraïda del món. I que més enllà de veure'ls créixer, sóc una peça més de l'engranatge que després els farà ser qui són. I m'agrada saber que, més enllà de qualsevol cosa, la millor herència que pots deixar a ningú són uns bons valors.

Avui anava caminant quan m'he topat amb una dona pidolant a una cantonada. Res d'això no hauria sigut rellevant si no fos perquè just llavors he vist com una nena francesa, d'uns 4 anys aproximadament, s'ha apropat sense fer cas als crits dels seus pares que li prohibien dirigir-se cap allà. Amb un somriure d'orella a orella s'ha plantat davant la dona, i sense pensar-s'ho dues vegades li ha ofert l'entrepà que duia a les mans.

I llavors ho he pensat. Aquest és el veritable sentit de l'educació. Ni superdotats, ni grans empresaris. Formar PERSONES. Únicament això. Penso que tinc la millor professió del món. I sóc una privilegiada per poder compartir tots els dies de la meva vida amb unes personetes que ténen més coses a ensenyar-me ells a mi que jo a ells.

Els nens són esponges. I tots som responsables de viure la vida de manera que els nostres actes els serveixin com a exemple. Res més.

Avui sona: Angus & Julia Stone - Paper Aeroplane

El Circo de la Mariposas

Superar-se. Estimar-se per sobre de tot. I veure ens les adversitats una possibilitat de creixement, de reforç positiu. Però, el més important, viure la vida de manera que facis més agradable el camí als qui el fan amb tu. Repartint amor. Repartint afecte. Repartint somriures. Perquè jo si, crec en el somriure com l'arma més potent per canviar el món.

"Señoras y señores, lo que este mundo necesita es un poco de maravilla"

Dediqueu 20 minuts de la vostra vida i mireu el següent curtmetratge. No us deixarà indiferents.

"No hay nada que lleve a hacer una exhibición de las imperfecciones de un hombre".

Blowin'

"How many times must a man look up before he can see the sky? Yes, 'n' how many ears must one man have before he can hear people cry? Yes, 'n' how many deaths will it take till he knows that too many people have died?

The answer, my friend, is blowin' in the wind."

Avui sona: Jack Johnson - To the sea

Tocats per la Tramuntana

Molts la comparen a la Toscana italiana, o a la Provença francesa. I amb perdó per totes dues regions, penso que ni l'una ni l'altra li arriben a la sola de la sabata a la nostra terra. Lloc de pas per molts, de somnis per altres. Un racó del nostre petit país que et permet evadir-te, somniar, créixer i descobrir en les seves entranyes el plaer de gaudir d'un entorn de tranquil·litat i vitalitat barrejats.

Una sintonia de colors verds i blaus. I els ataronjats de les postes de sol. Un ataronjat que aquests últims dies s'ha substituït pel negre més obscur i el vermell més agressiu.

Hem vist com la nostra terra cremava amb una intensitat infernal. I el crit de dolor ha sigut unànim per tots, no només pels d'aquí. Alguns per fotografies, d'altres ho hem viscut de primera fila, però semblava que tot el nostre entorn natural bramés de dolor al patir la brutalitat d'unes flames que no han deixat indiferents a ningú. I estic segura que si les llàgrimes que s'han vessat per part dels catalans s'haguessin pogut recollir, haurien ajudat a extingir gran part d'aquest incendi.

Suposo que, com tothom, hem sentit el dolor i la tristesa a cada alè pudent de fum. Hem anat a dormir amb el cor encongit, i ens hem llevat amb els ulls plorosos i els balcons plens de cendra. Plens de petits bocins calcinats dels nostres arbres.

Però és casa nostra. Un lloc que ha patit molts desastres naturals i que ha resorgit de les seves cendres una i una altra vegada. I ha tornat a enamorar a tot aquell qui s'hi ha apropat. I aquesta vegada no serà menys. I la veritat és que, com a bona empordanesa, m'he emocionat al veure que hi ha tantissima gent que estima la nostra terra i com la solidaritat s'ha apoderat de tots nosaltres al unir forces, per sobre de qualsevol situació econòmica o ideològica que estiguem patint, i lluitar tots a una per aturar-lo.

La imatge és desoladora, ho sé. Però jo, com a bona optimista, m'agrada mirar-la més enllà i veure-hi com aquest desastre ha aconseguit treure tot allò més pur, més sincer i més humà de tots nosaltres i deixar veure a la resta del món que els empordanesos som gent collonuda. I que no hem dubtat ni un sol segon en sortir al carrer, a oferir el nostre suport al que fes falta, i a mobilitzar-nos com poques vegades veuras mobilitzar-se a tanta gent junta. Una imatge negre amb un rerefons molt brillant. I que, ben aviat, serà ben verd, ben viu i ben bonic. Com ha estat sempre :)

I sobretot, agraïr la feina dels bombers. Als francesos, als andorrans, als de la Unidad Militar de Emergencias, als ADF's...però sobretot als nostres bombers. Als que s'hi han deixat la pell malgrat patir unes retallades astronòmiques, i que han lluitat a contrarrellotge jugant-se la vida i la salut. 

T'estimo empordà!

Tot està per fer, i tot és possible!

Doncs ja em perdonareu, però jo avui tinc un positivisme que no se l'acaba ningú.

Sempre he pensat que el poder que tenim com a poble és infinit, i que el dia que es despertés la bèstia seriem imparables. I molt per sobre d'ideologies independentistes o no, avui he sentit aquest foc que trobava a faltar. 

Sempre seria mil vegades millor no haver de queixar-se per les barbaritats d'un govern com el que tenim, i invertir el temps en la vida personal, que tots en tenim, enlloc d'haver d'anar a queixar-nos amb pancartes. Però arribats aquests extrems...no podem fer altra cosa que unir forces, siguis quines siguin, i cridar ben fort que ja n'hi ha prou. 

Ni podem, ni volem continuar consentint que ens diguin que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara ens apretin el cinturó aquells qui se l'han hagut d'eixamplar gràcies a nosaltres. I és que, de fet, són ells que, a dia d'avui, ens continuen robant -els diners i la dignitat-  per sobre de les nostres possibilitats. 

Jo he estat a la manifestació de Girona, la que em quedava millor per proximitat, i ha estat d'allò més pacífica. I, per primera vegada, he vist agafats de la mà gent de totes les ideologies, convençuts que aquesta és la única manera de fer un front comú i dir que ja en tenim els collons ben plens de tantes maniobres d'escapisme i d'aquest art de retallar d'on no n'hi ha.

I, malgrat tot, encara hi regnava el clima d'humor. M'he trobat pancartes com "Rajoy, pels teus collons, aquest any sense torrons", o "Si no hi ha paga extra, tampoc hi ha Reis. Visca la república". D'entre moltes altres.

M'encantaria estar a Barcelona donant suport a les protestes que encara continuen però m'he de resignar a seguir-les via twitter. I donar-los suport mediàtic i moral a que no desisteixin.

Per sobre de tot només dir que: PODEM. És qüestió de voluntat, de ganes, d'esforç i d'il·lusió. De creure que és possible canviar-ho i que no ens faci mandra treure tot el potencial que portem a dins, com a ciutadans, com a persones i, parlant per mi, com a futura mare i mestra preocupada per deixar una herència digna, perquè tots aquells que vinguin darrera puguin créixer amb unes condicions iguals o millors que les que hem tingut nosaltres i que van aconseguir els nostres avantpassats amb molta suor, sang i llàgrimes.


Així que tal com va dir Martí i Pol en un poema que recentment ha recobrat vida gràcies a les paraules de Pep Guardiola..."tot està per fer, i tot és possible".

Pels d'abans, i pels que vindràn! 

(i dit això, que per cert no penso revisar-ho perquè ho he escrit amb l'emoció, us faig saber que amb un mojito en mà -que me l'han preparat amb molt d'amor- vaig a banyar-me en una piscina amb vistes a tota la badia de Roses, mentre conto una per una totes les estrelles)