A cop de ROCK!

Interminable AP-7. El camí per autopista fins a Barcelona és una tortura sobre rodes. Ara a 80. Ara a 120. Ara obres. Ara més obres. Peatges. Camions. Furgonetes-pateres. I per molt que fagis el trajecte amb bona companyia arriba un moment que tens ganes de saltar per la finestra i perdre't pels boscos més propers. Però quan estàs a punt de patir un atac d'histèria i claustrofobia, sonen 4 acords màgics que et retornen a l'estat d'alegria.

Quantes vegades sentim una cançó per la ràdio amb la qual ens identifiquem? 

I si resulta que aquestes cançons van sonant una darrera l'altra teixint l'entramat d'una història?

I si la història no és només d'amor? I si també és la història d'un país?

I si explica a través de la música perquè hem de continuar estimant la nostra llengua?

Doncs les respostes a aquestes preguntes les vaig trobar al Teatre Victòria, el 22 de Desembre passat. Just el dia que es complien 100 representacions del musical més aclamat de la història de Catalunya. 

A COP DE ROCK. Un recorregut per la llarga, i avui ressucitada, trajectòria del Rock Català. Cançons que hem sentit infinitat de vegades, que es lliguen entre sí per donar sentit a una apassionant història d'amor entre en Roc i la Lluna. Entre la Catalunya central i la resta de Països Catalans. Entre la música i la nostra identitat cultural. I que explica com un grup de joves, amics, es fan pas en un món tan difícil com el de cantar en català, dues dècades enrere.

Gairabé tres hores de representació teatral amb la col·laboració especial de molts representants de la música catalana. Amb estelades per tot arreu. Amb aplaudiments. Amb realitats tan crues com la mort de Carles Sabaté, o de tants altres a mans de les drogues. Amb aclamacions del públic al sentir "jo vull cantar en la meva llengua!". Amb presència dels diferents dialectes del català: el balear, el valencià, el rossellonès i el de la franja d'aragó -per incloure a tothom que se sumi a la nostra festa-. Un teatre que va deixar de ser teatre per passar a ser sala de concerts. Un musical amb un públic de luxe.

Si el Rock Català torna a estar de moda és per la mateixa raó que fa 20 anys: perquè és música quotidiana que arriba al cor de la gent. No és només música, és la banda sonora d'una generació. I ara de dues, o tres.

I evidentment, la selecció musical és i va ser exquisita. Cançons que seràn eternes. D'aquelles que, per velles que siguin -no ens enganyem, la majoria ho són- continuen fen-te viatjar en els teus pensaments.

L'empordà, Camins, o el Far del Sud, de Sopa de Cabra. 

Amb tu, Llença't o Ara, de Lax'n'Busto. 

El vol de l'home ocell, de Sangtraït

El Tren de Mitja nit o la mítica Boig Per Tu, de Sau. 

Corren, de Dani Macaco i Gossos.

L'arxiconeguda melodia de La Presó del Rei de França de la Central Elèctica Dharma, ara ja dissolts.

Les melodies patriòtiques, com La Flama, de Obrint Pas.

I molts més...

La setmana passada, després de molts mesos als escenaris, es va donar per finalitzada la representació. Una llàstima, perquè si el temps material m'ho hagués permès hauria tornat. Ara, només em queda recordar que molta de la música catalana -i dic molta perquè és evident que no tota- es disfrutava quan jo encara no havia ni nascut. I a dia d'avui, continua tant o més viva com abans. I això és un símbol inequívoc que la nostra cultura està més viva que mai! I a mi només em queda dir que: A COP DE ROCK VULL VIURE!

I pels més romàntics, el vídeo del Medley d'amor entre els dos protagonistes. Cal remarcar per això, que el musical va molt més enllà que una simple història amorosa entre els dos protagonistes.

Per si a algú li interessa, a Spotify tenen una llista de reproducció on hi apareixen totes les cançons versionades pels actors i una bona part d'elles cantades pel guapíssim actor i protagonista -i també model, perquè no dir-ho- Roger Berruezo. Del qual penjaria una fotografia, però no m'agradaria treure protagonisme a l'obra en si...i en podeu trobar moltes pel Google.

Temps que no tornarà

Porto una hora.

Una hora del meu temps aquí davant. Escrivint i borrant. 

Una hora pensant en tot, i dient res.

Seixanta minuts perduts.

I ara, quan ja ho tenia tot escrit, resulta que no em dóna la gana que ni tu, ni ningú de qui passi per aqui llegeixi les meves coses.

Així que tal com has entrat ja pots sortir.

Res de nou per ara, ni per avui.

I a més, he de continuar llegint un llibre interminable que m'està fotent la vida enlaire.

Idiota Júlia.

Que perds el temps amb tonteries.

I te n'oblides de viure!

si buscas deslumbre y encuentras alambre será que descuidas

Recomanació.

Aquest blog, el meu, encara és jove. De fet, mai trobo el moment per escriure-hi. I quan trobo el moment acabo pensant que les meves reflexions són meves i no em vé de gust compartir-les amb el món. Així que en aquesta direcció anem: el blog mort, i el meu cap a punt d'estallar d'idees i pensaments que van i vénen.

Avui, però, la ocasió mereix ser comentada.

Fa temps va arribar a mi una història diferent. Una història que pretenia explicar amb un excel·lent paral·lelisme el cicle vital de la gran majoria d'éssers humans. El protagonista, un Mariner d'aquells barbuts i amb una pipa fumejant dia i nit, adoptava un nen de l'anglaterra dels anys 20 i se l'apadrinava per a ensenyar-li un ofici. Durant el transcurs de la història hi va haver un petit moment que em va impactar i m'ha quedat gravat per sempre més. El Mariner explica al nen que al llarg de la vida has de saber trobar els teus "fars" particulars. Aquelles llums que en els moments de pèrdua d'un mateix -aquells moments que tothom ha passat en algun moment o altre- et fan retornar a l'estabilitat i a situar-te. Tan és que siguin persones, llocs, llibres o cançons. I tan és que tinguin un gran pes o importància al darrera o no. El cas és que quan, un far apareix a la teva vida, enlluerna des del primer moment. Et retorna a aquell estat de pau que tant necessitem. 

On vull arribar? Ara farà mig any justament vaig començar un nou camí a la meva vida. Vaig deixar enrrere una etapa formativa que no m'omplia, i vaig decidir començar-ne una altra. Incertesa. Por de no saber què em trobaria. A banda de saber amb certesa que la decisió va ser la acertada (per fi sé que he trobat allò al que hi vull dedicar tota la meva vida), l'alegria ha anat molt més enllà.

En un moment de la meva vida no precisament fàcil s'ha creuat una personeta, a qui el destí (si és que se li pot dir així) ens ha fet creuar els nostres camins. Algú amb qui comparteixo més coses de les que mai havia pensat que podria compartir amb ningú. Inquietuds, idees, principis, maneres de fer, de pensar i de sentir. Fins i tot històries i anècdotes de la vida.

Ella es diu Antònia, i és una mallorquina de 27 anys que desperta passions allà on va. Té uns ulls blaus plens de vitalitat i una aura que desprèn...no ho sé. PAU. Està com una cabra, i té un riure contagiós. Però en el poc temps que portem compartint part de les nostres vides, i en els dos dies que també fa que compartim cerveses -i algun que altre xupito de tequila a la nostra salut- crec que puc dir que he trobat un d'aquests fars. 

I estic contenta. Estic feliç! Les bones energies es contagien, i ella és tota una professional en demostrar-te que la vida pot ser de molts colors diferents i que només depèn., única i exclusivament, des de la perspectiva que vulguis mirar-la.

Tot això ha vingut a una simple cosa: vull compartir amb vosaltres aquesta troballa, i també el seu blog. Un racó amb petites reflexions íntimes però interessantíssimes. I que us deixeu contagiar per aquesta onada de positivisme i optimisme, que en els temps que corren ens en falta molt.

I per acabar, una de les cançons que, com bé diu el seu títol, la vida és bonica però a vegades complicada. PERÒ BONICA!

El poc que sé de la vida està en els llibres que mai llegeixo, i en les frases que no he escrit. Tot s'explica prenent un cafè, s'entén prenent una copa i s'oblida amb dues. Sé que, amb sort, tots morirem una vegada; així que procura no morir-te més pel camí. No hi ha res pitjor que aquella gent que es va morint poc a poc abans de morir del tot. Tingues sempre més projectes que records. És la única forma que conec de mantenir-se jove. Oblida't de la farsa de ser feliç: et donaràs amb un canto a les dents si arribes a ser l'únic amo de les teves pròpies expectatives. Que un euro es dóna i un polvo es perd. Per sempre. Que ens hem de dedicar a alguna cosa de la que mai ens vulguem jubilar. Per molt que costi pagar les factures. Per molt que ens les reunions d'antics alumnes et mirin malament. És millor dedicar tota una vida a allò que et diverteix tot i no arribar a final de mes, que passar un sol dia treballant únicament per diners.
Entre el poc que sé de la vida també diré que res d'això val la pena sense algú que et fagi ser incoherent. Ni flors, ni espelmes, ni llum de lluna; aquest és el verdader romanticisme. Algú que arribi i t'impulsi a fer coses de les que mai et vas creure capaç i que arrassi d'una abraçada amb els teus principis, els teus valors, els teus 'jo mai', els teus 'jo què va'.
Tandebò estimis molt i molt bé, inclús corrent el risc de ser correspòs. Que fagin giravoltes de les teves ganes i que et vegis obligat a resituar-les amb el fil de qualsevol altra il·lusió. Que desitgis i siguis destijat, que es frustrin totes les teves esperances i que acabis descobrint que la única manera de recuperar el primer amor, que és el propi, és en braços d'algú altre. Dues emocions inútils associades al passat, arrepentiment i culpa, i una emoció inútil associada al futur, la preocupació. Quan abans et desprenguis de les tres, abans començaràs a apreciar l'únic que tens.
Què més... Ah, sí. Sé que almenys un amic et traicionarà, un altre serà traicionat per tu, i que et posis com et posis els que no hagis fet abans dels 30, ja mai passaràn de bons coneguts. Conta només amb els tres principals, perquè a partir d'aquí, tot és mentida. Per acabar, i parlant del tema, deixa'm que et presenti al teu millor enemic. Es diu POR. Queda't amb la seva cara, perquè estarà donan-te pel cul d'ara en endavant. Por al fracàs. Por al què diran. Por a perdre tot el que tens. Por a aconseguir-ho. Por a saber poc de la vida. Por a tenir raó.

Mi táctica es mirarte, aprender como sos, quererte como sos. Mi táctica es hablarte y escucharte, construir con palabras un puente indestructible. Mi táctica es quedarme en tu recuerdo, no sé cómo ni con que pretexto pero quedarme en vos. Mi táctica es ser franco y saber que sos franca, y que no nos vendamos simulacros para que entre los dos no haya telón o abismos. Mi estrategia es, en cambio, más profunda y más simple. Mi estrategia es que un día cualquiera no sé cómo ni con que pretexto, por fin ... me necesites.

-Mario Benedetti-