Memòria d'uns ulls pintats

Avui, després de gairebé dos mesos d’haver-lo començat, he acabat de llegir la primera novel·la de Lluís Llach. Sóc d’aquelles persones que devoren els llibres; que amb poc més d’un parell de dies (si el llibre és d’una extensió dins de la normalitat, com aquest) els tinc acabats. Però amb aquesta novel·la ha estat diferent. He hagut d’anar paint cada una de les pàgines que llegia. Fins que no m’he refet del tros llegit, he sigut incapaç de continuar girant fulls. I no perquè no m’enganxés; sinó tot al contrari.

He de dir que, per primera vegada, un llibre m’ha fet esgarrifar. He hagut de tancar-lo en més d’una ocasió perquè les llàgrimes de dolor no m’han permès continuar. Unes llàgrimes arrancades al submergir-me en els horrors del que va significar el feixisme a Barcelona, i com allò que va ser un fet tan generalitzat, va poder arribar a destruir la quotidianitat de persones normals. La manera en com els somnis i els ideals de tota una generació, la lluita, la valentia, els avenços socials i tot el que això comportava es van veure apagats per una densa, intensa i inacabable tela negra que va submergir els nostres avantpassats en una vida gris, i va apagar la llum d'una ciutat tan eclipsant com Barcelona per a reduïr-la a la seva mínima expressió.  En els llibres d’història ho expliquen tot fil per randa, però aquesta vegada...hi he entrat a dins. He viscut de primera mà les atrocitats, el dolor, la ràbia, la impotència de la Guerra Civil. I també he de dir que, per primera vegada, he sentit més vius que mai els desitjos de venjança. Sé que això pot sonar malament d’entrada, però penso que no hi ha millor consciència de la història d’un país –malauradament, una història massa propera encara- que aquella que et fa aflorar els sentiments més primaris. I d’altra banda...ressalta la importància de l’amor, l’amor terrenal, l’amor pel que fas, l’amor pels ideals, com a l’eina més potent que té el ser humà per seguir endavant malgrat les condicions de vida, i el robatori de la dignitat humana portin a algú a viure de la pitjor manera possible: estant buit. Buit de desitjos, buit d’aspiracions, buit de somnis...buit d’amor pel que sigui.

Em permeto el luxe de copiar un fragment de les últimes pàgines del llibre, que no són potser les més tempestuoses: “ Ella, la meva mare, sabia millor que jo que només en un altre món el meu ànim retrobaria el pols. I vaig partir a buscar aquest altre món. I tant com el vaig buscar. En realitat el vaig recórrer tot sencer. Però a cap indret no vaig trobar un espai en què pogués deixar una part de mi mateix. Ni tampoc cap lloc d’on pogués prendre res. Senzillament perquè ja no buscava ni volia res. Tot això sense ni retrets ni depressions, vivint només indiferent a tot. Vaig recórrer països meravellosos i conèixer gent per qui avui donaria la vida. Buit, tot el que rebia dels altres s’estatjava en un esperit erm, incapaç de fecundar sentiments, idees, reaccions, ni tan sols convulsions. Buidor, una blanca i abissal buidor. Fins molts anys després d’iniciat l’inútil viatge no em vaig adonar que en veritat tenia tanta amargor entelant-me els ulls, tanta brutícia a la memòria, tant d’odi a l’esperança, tanta decepció en qualsevol creença, que ja era incapaç que cap món em redimís. Vaig voler morir abans d’hora i tampoc en vaig saber.

Sens dubte, i des de la meva curta trajectòria com a lectora, és el millor llibre que ha passat per les meves mans. Pel contingut, per la delicadesa de cada paraula, pel format, epl que representa per als catalans evidenciar aquest passatge obscur i tètric de la nostra desgraciada història. Un d’aquells exemplars que cal rellegir de tant en tant per recordar com n’és de valuosa la vida, i com cal lluitar fins a l’últim alè per defensar allò que és nostre.

Gràcies Lluís.