Tot està per fer, i tot és possible!

Doncs ja em perdonareu, però jo avui tinc un positivisme que no se l'acaba ningú.

Sempre he pensat que el poder que tenim com a poble és infinit, i que el dia que es despertés la bèstia seriem imparables. I molt per sobre d'ideologies independentistes o no, avui he sentit aquest foc que trobava a faltar. 

Sempre seria mil vegades millor no haver de queixar-se per les barbaritats d'un govern com el que tenim, i invertir el temps en la vida personal, que tots en tenim, enlloc d'haver d'anar a queixar-nos amb pancartes. Però arribats aquests extrems...no podem fer altra cosa que unir forces, siguis quines siguin, i cridar ben fort que ja n'hi ha prou. 

Ni podem, ni volem continuar consentint que ens diguin que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i ara ens apretin el cinturó aquells qui se l'han hagut d'eixamplar gràcies a nosaltres. I és que, de fet, són ells que, a dia d'avui, ens continuen robant -els diners i la dignitat-  per sobre de les nostres possibilitats. 

Jo he estat a la manifestació de Girona, la que em quedava millor per proximitat, i ha estat d'allò més pacífica. I, per primera vegada, he vist agafats de la mà gent de totes les ideologies, convençuts que aquesta és la única manera de fer un front comú i dir que ja en tenim els collons ben plens de tantes maniobres d'escapisme i d'aquest art de retallar d'on no n'hi ha.

I, malgrat tot, encara hi regnava el clima d'humor. M'he trobat pancartes com "Rajoy, pels teus collons, aquest any sense torrons", o "Si no hi ha paga extra, tampoc hi ha Reis. Visca la república". D'entre moltes altres.

M'encantaria estar a Barcelona donant suport a les protestes que encara continuen però m'he de resignar a seguir-les via twitter. I donar-los suport mediàtic i moral a que no desisteixin.

Per sobre de tot només dir que: PODEM. És qüestió de voluntat, de ganes, d'esforç i d'il·lusió. De creure que és possible canviar-ho i que no ens faci mandra treure tot el potencial que portem a dins, com a ciutadans, com a persones i, parlant per mi, com a futura mare i mestra preocupada per deixar una herència digna, perquè tots aquells que vinguin darrera puguin créixer amb unes condicions iguals o millors que les que hem tingut nosaltres i que van aconseguir els nostres avantpassats amb molta suor, sang i llàgrimes.


Així que tal com va dir Martí i Pol en un poema que recentment ha recobrat vida gràcies a les paraules de Pep Guardiola..."tot està per fer, i tot és possible".

Pels d'abans, i pels que vindràn! 

(i dit això, que per cert no penso revisar-ho perquè ho he escrit amb l'emoció, us faig saber que amb un mojito en mà -que me l'han preparat amb molt d'amor- vaig a banyar-me en una piscina amb vistes a tota la badia de Roses, mentre conto una per una totes les estrelles)