A vegades penso que necessito un parèntesi a la meva vida. Agafar un vol, marxar, conèixer molts llocs del món i moltes persones diferents i sortir de la rutina d'estar constantment rodejada de nens. Em cansen. M'agoten. Em xuclen les energies, i a més, moltes vegades, em desmotiven.
Però sempre, absolutament sempre, passa alguna cosa que em recorda que la meva professió és la més agraïda del món. I que més enllà de veure'ls créixer, sóc una peça més de l'engranatge que després els farà ser qui són. I m'agrada saber que, més enllà de qualsevol cosa, la millor herència que pots deixar a ningú són uns bons valors.
Avui anava caminant quan m'he topat amb una dona pidolant a una cantonada. Res d'això no hauria sigut rellevant si no fos perquè just llavors he vist com una nena francesa, d'uns 4 anys aproximadament, s'ha apropat sense fer cas als crits dels seus pares que li prohibien dirigir-se cap allà. Amb un somriure d'orella a orella s'ha plantat davant la dona, i sense pensar-s'ho dues vegades li ha ofert l'entrepà que duia a les mans.
I llavors ho he pensat. Aquest és el veritable sentit de l'educació. Ni superdotats, ni grans empresaris. Formar PERSONES. Únicament això. Penso que tinc la millor professió del món. I sóc una privilegiada per poder compartir tots els dies de la meva vida amb unes personetes que ténen més coses a ensenyar-me ells a mi que jo a ells.
Els nens són esponges. I tots som responsables de viure la vida de manera que els nostres actes els serveixin com a exemple. Res més.
Avui sona: Angus & Julia Stone - Paper Aeroplane
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada