Recomanació.

Aquest blog, el meu, encara és jove. De fet, mai trobo el moment per escriure-hi. I quan trobo el moment acabo pensant que les meves reflexions són meves i no em vé de gust compartir-les amb el món. Així que en aquesta direcció anem: el blog mort, i el meu cap a punt d'estallar d'idees i pensaments que van i vénen.

Avui, però, la ocasió mereix ser comentada.

Fa temps va arribar a mi una història diferent. Una història que pretenia explicar amb un excel·lent paral·lelisme el cicle vital de la gran majoria d'éssers humans. El protagonista, un Mariner d'aquells barbuts i amb una pipa fumejant dia i nit, adoptava un nen de l'anglaterra dels anys 20 i se l'apadrinava per a ensenyar-li un ofici. Durant el transcurs de la història hi va haver un petit moment que em va impactar i m'ha quedat gravat per sempre més. El Mariner explica al nen que al llarg de la vida has de saber trobar els teus "fars" particulars. Aquelles llums que en els moments de pèrdua d'un mateix -aquells moments que tothom ha passat en algun moment o altre- et fan retornar a l'estabilitat i a situar-te. Tan és que siguin persones, llocs, llibres o cançons. I tan és que tinguin un gran pes o importància al darrera o no. El cas és que quan, un far apareix a la teva vida, enlluerna des del primer moment. Et retorna a aquell estat de pau que tant necessitem. 

On vull arribar? Ara farà mig any justament vaig començar un nou camí a la meva vida. Vaig deixar enrrere una etapa formativa que no m'omplia, i vaig decidir començar-ne una altra. Incertesa. Por de no saber què em trobaria. A banda de saber amb certesa que la decisió va ser la acertada (per fi sé que he trobat allò al que hi vull dedicar tota la meva vida), l'alegria ha anat molt més enllà.

En un moment de la meva vida no precisament fàcil s'ha creuat una personeta, a qui el destí (si és que se li pot dir així) ens ha fet creuar els nostres camins. Algú amb qui comparteixo més coses de les que mai havia pensat que podria compartir amb ningú. Inquietuds, idees, principis, maneres de fer, de pensar i de sentir. Fins i tot històries i anècdotes de la vida.

Ella es diu Antònia, i és una mallorquina de 27 anys que desperta passions allà on va. Té uns ulls blaus plens de vitalitat i una aura que desprèn...no ho sé. PAU. Està com una cabra, i té un riure contagiós. Però en el poc temps que portem compartint part de les nostres vides, i en els dos dies que també fa que compartim cerveses -i algun que altre xupito de tequila a la nostra salut- crec que puc dir que he trobat un d'aquests fars. 

I estic contenta. Estic feliç! Les bones energies es contagien, i ella és tota una professional en demostrar-te que la vida pot ser de molts colors diferents i que només depèn., única i exclusivament, des de la perspectiva que vulguis mirar-la.

Tot això ha vingut a una simple cosa: vull compartir amb vosaltres aquesta troballa, i també el seu blog. Un racó amb petites reflexions íntimes però interessantíssimes. I que us deixeu contagiar per aquesta onada de positivisme i optimisme, que en els temps que corren ens en falta molt.

I per acabar, una de les cançons que, com bé diu el seu títol, la vida és bonica però a vegades complicada. PERÒ BONICA!