A tu, Papa.

Rebuscar pels calaixos oblidats d'un despatx familiar pot portar tants records com emocions. Això és el que vaig fer no fa gaire en un cap de setmana de pluja, i entre diverses joies lingüístiques, creació del meu estimat Avi Carles, hi vag trobar aquesta.
L'avi era una gran persona. Un avi que va tenir poc temps d'exercir com a tal, però que els seus records han perdurat tant vius en l'ambient que continuo tenint la sensació d'haver-lo conegut sempre, i d'haver-lo tingut sempre tant proper... M'han parlat molt de la seva veu viril i greu, del seu riure contagiós, de la seva passió per Frank Sinatra i la història del nostre país. Sempre tan elegant. Sempre tan correcte. Ell era i és, sens dubte, un referent per a mi.
Entre molts dels seus papers que vaig trobar, em va emocionar plenament un poema que va escriure l'any 1977, quan el seu pare -el meu besavi- s'anava apagant poc a poc. La precisió amb què ha sapigut transcriure la duresa i la tristor a paper em demostra que, ara més que mai, tinc la sensació d'haver viscut llargues estones al costat del meu avi. Siguis on siguis, t'estimo.


Saps papa,
floreixen els ametllers a Vallvidrera
i a Valdoreix cirerers.
Quan prenc camí de casa teva,
camí sense esperança,
camí ple de recolzes i esberzers,
a plena nit o a plena llum del dia
per veure la poca sang que et queda, dia a dia.


Veus papa,
l'ocell que de matinada
es posa suau davant la branca de l'alzina
fa quatre bots i fuig al veure el dia?
Pren un camí, camí sense esperança.
Vol dir-te quelcom que no sabria
explicar-te i que sens dubte caldria
tenir present en el jorn de la partida.
Ens falten ales...


Sents papa,
el bateg dels cors que t'acompanyen?
el silenci que acompanyarà a l'alba?
i les boques que no saben ja que dir-te?
les llàgrimes furtives que ens cauen per la galta,
fent un camí, camí sense esperança,
tots plens d'angoixa per la teva vida?


Olora papa,
el flaire de la tendra mimosa ja florida,
prop de l'escala que pujo sense pressa,
vora el camí que duu a la teva cambra,
camí sense esperança...
per prendre fort la teva mà i escalfar-la,
estrenyent-la entre les meves i sentir-la
per sempre i recordar-la viril, i noble, i ben tallada
amb les ungles perfectes, i ja tan blanques...


Toca papa,
el meu cor que per tu batega amb rauxa,
voldria dir-te tantes coses juntes...
però l'emoció d'aquest moment m'embarga,
i em tremola la veu; no puc parlar-te.
Tan sols tu, com sempre i sense paraules,
ens marques el camí, camí sense esperança.
Ens fas patent el teu sentit de tot,
l'amor que ens has tingut, la dignitat, l'honor i la bonhomia.


Et dic que t'estimo amb els meus cinc sentits,
doncs estic conscient com tu, però ens deixes sols i buits.
Ens queda la teva veu viva i poderosa,
que ens seguirà donant consells d'amic,
guinat-nos tots els passos de la vida, des de petits.
Ens queda el teu desig de cuidar-nos.



Carlos Bolea Moliné.
Valldoreix, Febrer del 1977.