Deixem-los créixer!

Ahir al programa "30 minuts" del canal 33 van fer un especial sobre nens amb TDA-H (Trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat).

Com tantes altres vegades que he sentit a parlar del tema, m'indigna al veure que continuem sense saber acceptar que els nens són nens. Tan simple com això.

És cert que el Trastorn de Dèficit d'Atenció existeix, i sense cap mena de dubte és un problema real i a tractar per un equip especialista de psicòlegs, psicopedagogs i, fins i tot, psiquiatres. I no entraré a rebatre-ho perquè no sóc cap d'aquestes coses i, per tant, els deixo fer la seva valuosíssima feina. Però últimament s'ha despertat una psicosi obsessiva en diagnosticar això a tots aquells nens que o bé no segueixen el ritme "normal" de les classes, o bé tenen una actitud més aviat poc tranquil·la. Com si fos una moda més.

Del que sí puc parlar, i crec que amb coneixement de causa, és del dia a dia amb els nens, tant a les aules com fora d'elles. I cal recordar una cosa que sovint oblidem tots plegats: NO TOTS ELS NENS SÓN IGUALS. N'hi ha de moguts, de quiets, de distrets, de xerraires, de ploraners, d'alegres, de tímids... i hauríem de ser capaços tots plegats -educadors i no educadors- de saber respectar la personalitat i el ritme de desenvolupament natural de cada un d'ells. Al cap i a la fi, el que fa persones a les persones és diferenciar-nos dels demés.

D'altra banda hi ha la hiperactivitat -associada o no al TDA-. Com si fos cosa de l'atzar, resulta que els casos d'hiperactivitat (els diagnosticats) són molt més elevats en grans ciutats que en altres nuclis urbans més petits. Realment ningú abans li ha vist la relació? Hi ha nombrosíssimes escoles de Barcelona que tenen el pati al terrat. Sí, AL TERRAT. Els nens tenen una energia inesgotable, algú m'explica com aquests nens poden córrer, saltar, jugar i cremar energies en un pati no gaire més gran que un pis de l'eixample? I no oblidem les extraescolars...els pares apunten els seus fills a una infinitat d'activitats extraescolars per poder combinar-se els horaris de la feina amb els de l'escola. I acaba resultant que els nens tenen unes jornades escolars de 7 i 8 hores, a les que se'ls hi ha de sumar fer els deures quan arriben a casa. I, a més, sense una estona per poder jugar, que pel contrari del que pensen molts, el joc no és una pèrdua de temps, és un instrument importantíssim pel desenvolupament de la imaginació, l'autonomia i tantíssimes altres coses que tenim oblidades.
Aquests nens no ténen hiperactivitat. Aquests nens el que ténen és la necessitat de ser nens. De tenir un espai, tan físic com temporal, per poder saltar, córrer, cridar, caure, plorar, embrutar-se i esgotar els cartutxos d'energia.

Total, que arribem a la conclusió que el nen no es concentra igual que la resta. Que el nen té un neguit a dins que el fa estar més inquiet que els companys. I trobem la solució en drogar-lo a pastilles tranquil·litzants i aquí no passa res. 

I sovint les coses funcionarien molt millor si enlloc de buscar solucions fàcils dediquéssim temps i esforços en buscar l'origen del problema i atacar-lo d'arrel.

Què tal si els deixem créixer i gaudir dels seus millors anys de vida sense la mania obsessiva dels adults de veure problemes on no n'hi ha?