11-S

El dia s'acosta. Els ànims es crispen. Les espectatives són grans. Com la por. La por a no saber què passarà, per on ens portarà el camí. Tot i saber que tenim clars els objectius.
La gent parla, comenta i especula. I alguns, fins i tot, diuen autèntiques bajanades. Per odi. Però som prudents. Somniados però prudents. I cada vegada més realistes.

Ho aconseguirem. Tot el que val la pena comporta un gran esforç. I un gran sacrifici. I els catalans en sabem molt d'això. Hem sacrificat moltes coses i moltes altres ens han costat gotes de suor tacades de sang.

Però som eterns. I lluitadors. 

I el més important, hem perdut els complexos. Cridem obertament el que volem sense por que se'ns escolti tan fort com sigui possible.

I algun dia tindré les mans arrugades, i els pits caiguts. I els genolls cansats de tan caminar, i el cor cansat de tant viure. Però llavors, podré seure davant dels meus néts i dir-los que jo hi vaig ser, que hi vaig participar. I no penso deixar que, arribat aquest dia, els hagi de demanar perdó per viure com viuen si no fotem el camp.

I com a regal, aquesta cançó, que cada vegada que l'escolto m'agrada més. Si fos per mi hauria inclòs una actuació seva en el pregó del final de la manifestació del dia 11 de Setembre, al Parc de la Ciutadella. Els joves també ens movem! I té una veu maquíssima!

Avui sona: Aida Sstrings - Aquesta nit

Aneu a Cagar

Aneu a cagar:

Els del govern de la Generalitat per ser uns botiflers, uns venuts i uns cagats.
El molt deshonorable president Artur Mas per abaixar-se els pantalons davant una colla de fatxes, quan té tot un país darrera donant-li suport i confiança. Confiança que s'ha passat pel forro fent-nos sentir a molts com autèntics imbècils.
Els espanyols analfabets que no en ténen ni idea sobre què opinen.
Els espanyols alfabetitzats que no enténen que NO volem el rescat, i en el cas de que el vulguéssim aquests diners que ens "deixen" són nostres.
Els catalans d'unió.
El senyor Duràn, però a aquest en una tassa de vàter amb xinxetes.
Els catalans conformistes i despreocupats per tot el que està passant i que no hi veuen més enllà del seu melic.
Els joves que no surten del seu món de yupi. Eivissa, l'alcohol i la platja mola molt. Però hi ha vida més enllà, gràcies.
Els no tan joves que no es mullen perquè els seria contraproduent, però després es beneficiaràn de la situació quan siguem un estat independent.
Els responsables polítics que fan crides a favor de la unitat però que després volen l'absolut protagonisme en una festa que, en el fons, és de tots i cadascun dels catalans.
Els responsables de l'església, per ser retrògrads, conservadors i masclistes.
La Presidenta del Parlament per no assistir a la manifestació. Que siguis un personatge públic no vol dir que no pensis. Tot i que jo ja no sé si creure que enlloc de neurones hi ténen polls, a dins del cap.

I un llarg etcètera que aniré ampliant en les pròximes hores perquè arribo tard a treballar.

Podria escriure una parrafada perfectament bonica, amb molta correcció política, tecnicismes i explicacions concretes de cada un dels punts. Però no em vé de gust. N'estic fins als collons.

"Moments de qualitat"

Ja ha començat el compte enrere. Semblava impossible que s'acabés aquest estiu, i ja ho tenim aquí. D'aquí exactament una setmana tornem a entrar, oficialment, al mes que marca l'inici de la rutina: el setembre. Classes, feines, trens, carpetes, apunts, reunions, i un llarg etcètera.

Però aquest setembre serà diferent a tots els demés. Fins ara totes érem allà mateix, unes a Barcelona, les altres a Girona, però tenint la uni com a eix central de les nostres vides. I el temps passa depressa, ens comencem a fer grans... Aquest any n'hi ha que marxen a França a treballar, altres que acaben medicina (que es diu aviat...), d'altres que inicien una nova etapa a la vida compartint pis amb la parella (ens fem velles!), i tot això sense oblidar que tenim una biomèdica perduda per les anglaterres. I, per primera vegada, tinc la sensació que serà un hivern diferent a tots els demés, totes comencem a dibuixar el camí de les nostres vides i la barreja d'alegria, felicitat i nostàlgia és aclaparadora. 

Però sempre trobem moments, MOMENTS DE QUALITAT, que ens permeten crear imatges per la història. I sens dubte els millors moments de les nostres trobades és quan comencem a sortir anècdotes variopintes: de petits accidents idiotes de cotxe entre nosaltres, de liades monumentals, de talls a les mans, de borratxeres desmesurades, de la convivència, de la desaparició de la nutella, de discussions i bronques monumentals que hem superat amb molt èxit, d'escapades nocturnes amb barco, de plors... I el millor de tot és que anem ampliant la llista!

Ahir no podia ser menys i en motiu del final de l'estiu i l'inici de les nostres noves vides vam decidir fer un sopar al millor lloc que podríem haver escollit: al restaurant Balcó de Mar, dins l'Hotel Vistabella. Un lloc únic, amb una gastronomia encara millor, i amb la companyia dels nens de la colla que sempre alegren les trobades amb les seves sortides de to habituals. I, com no, amb les posteriors anades d'olla que comporta estar a prop de la platja, de nit, sense ningú que molesti i amb trastos a motor disponibles...

El millor de tot, sens dubte, va ser tenir-vos a casi totes a prop (amb la baixa important de la nostra Purri que està a molts quilòmetres d'aquí!) i saber que, per molt que canviin les coses al nostre voltant, seguim sent las joyas de la corona! I per suposat, evidenciar que ni França, ni anglaterra, ni la vida en parella, ni qualsevol de les pedres que es puguin posar al camí ens impediran continuar fent trobades a l'altura de les circumstàncies!

No hi ha més. Són elles. Cadascú amb les seves coses. I me les estimo amb autèntica bogeria.

Llavorsí 2011

Llavorsí 2011

Final d'estiu 2012

Avui no sona res.

Paralympics

Les olimpíades ja s'han acabat. La febre esportista ha minvat i totes les llums que apuntaven als grans esportistes d'elit s'han apagat. Londres torna a ser Londres; abarrotat de gent però mantenint el seu ritme quotidià.

Però és ara, concretament el dia 29, quan comencen les verdaderes històries de superació personal: les olimpíades paralímpiques. És en aquesta competició on cobra sentit el córrer, quan es corre amb una cama ortopèdica; on el bàsquet es juga amb cadira de rodes i on els nadadors professionals tenen alguna extremitat danyada –si la tenen-. Ells són els verdaders campions, ho són des del moment que fan de la seva discapacitat un motiu més per llevar-se cada dia i demostrar al món que són tan o més vàlids que la resta.

Fa temps vaig tenir la sort d’assistir a una edició dels Special Olympics, a Figueres, i en tinc una imatge gravada a la retina: s’estaven disputant els 100 metres llisos amb participants amb Síndrome de Down. De cop i volta, el corredor que estava en la segona posició es va aturar davant la sorpresa de tots els espectadors (i els ulls com taronges de la seva entrenadora).

Un cop finalitzada la cursa li van preguntar per què s’havia aturat, i ell, amb una tranquil·litat absoluta va contestar: “m’he aturat per esperar al meu amic que no aconseguia atrapar-me”. (I que, per cert, córre una versió d'aquesta història en un plafó d'una estació de metro de Barcelona)

Arribats aquí, crec que sobren les paraules. Tots els ànims a tots els esportistes que participin en aquesta edició dels Jocs Paralímpics. Amb medalla o sense, tots són autèntics campions.

Avui sona: London Music Works - Latika's Theme (B.S.O. Slumdog Millionaire)

Nostalgia?

¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no ha pasado? Porque a mí a veces me pasa. Me pasa que me imagino cómo van a ser las cosas y luego me da pena cuando me doy cuenta que aún no han pasado y que quizás no pasen nunca. Y entonces me entra la nostalgia y me pongo muy triste; pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza de cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante porque, total, sabes que la vas a acabar utilizando igual...

Avui sona : Angus & Julia Stone - Just a Boy

Una cançó indispensable a la playlist del meu iPod d'aquest estiu. Té una melodia suau, i la veu dolça del cantant que acompanyen en qualsevol nit calurosa que vingui de gust anar a sucar els peus a l'aigua.

"You took me in gave me something to believe in"