Woman

"This is a woman's world, this is my world

This is a woman's world, for this man's girl

There ain't a woman in this world, not a woman or a girl

That can't deliver love, in a man's world"

Neneh Cherry - Woman

Als 5-6 anys un company de classe em va aixecar la faldilla i la meva resposta va ser una bofetada. Em van castigar a mi.

Als 10 anys tornava cap a casa amb una amiga, sortint dels Minimius (un cau dels dissabtes a la tarda al meu poble). Era hivern i es feia fosc aviat. Ens en vam adonar que ens seguien dos homes. Vam apretar a córrer i quan vam aconseguir entrar al portal els vam tancar la porta als nassos. S’havien posat a córrer darrera nostre.

Als 12 anys vaig tenir la meva primera regla, i el comentari d’un familiar va ser “ara has de tancar bé les cames per evitar problemes”. En aquell moment no vaig saber què volia dir, ho vaig descobrir uns anys més tard.

Quan vaig començar a tenir relacions sexuals (consentides totes) vaig haver d’aguantar comentaris al meu entorn de “guarra”. Com segurament totes les noies que esteu llegint això.

Als 17 anys vaig seure davant un ginecòleg que em va tractar d’immadura i irresponsable per demanar-li les meves primeres pastilles anticonceptives. Tenia parella estable i sembla que això va ser l’única cosa que el va “tranquil·litzar”. La tutela d’un home em feia semblar menys irresponsable als seus ulls.

Als 18 vaig començar a treballar servint copes de nit per pagar-me els estudis i la vida a Barcelona. M’exigien faldilles curtes i talons altíssims malgrat estar 7 hores de peu. Em van oferir una operació de pits a canvi de treballar dos anys gratuïts. Ens “convidaven” a riure els comentaris lascius dels clients i quan les dosis d’alcohol ja eren considerables, alguns s’otorgaven el dret de tocar-nos com si fossim allà a la seva disposició. I ens semblava normal.

Als 19 o 20 tenia una feina d’estiu on anava vestida amb màniga llarga i pantaló llarg a ple agost, condicionada pels comentaris fastigosos del meu superior el dia que portava faldilla (recordem, era AGOST). Vaig agafar la baixa. La resposta d’una familiar adulta va ser “per això hi hem passat totes, avui en dia teniu la pell molt fina”.

Als 20 i pocs vaig reclamar a la meva àvia paterna perquè les dones érem a la cuina preparant el dinar, i els homes asseguts a taula amb una cervesa fresqueta. “Això és casa meva i les coses s’han fet sempre així, si no t’agrada ja saps on és la porta” va ser el que em va contestar, abans que jo marxés seguida per la meva mare.

També als 20 i poc vaig discutir amb una parella, que em va reclamar sexe per a fer les paus. La relació va acabar aquell dia.

Als 24 vaig ser mare per primera vegada, i als 26 per segona. En totes dues he donat el pit on, com i quan els nadons han volgut. No sense haver d’aguantar mirades indiscretes, comentaris sota-barbeta o adults ofesos per treure’m la teta allà on a mi i als meus fills ens semblava bé.

Als 25 vaig anar amb un grup d'amics, nois i noies, al Saló Eròtic de Barcelona, per curiositat. I tots sense excepció vam sortir d'allà horroritzats pel tipus d'estereotip sexual que promou. A Barcelona, ciutat cosmopolita i oberta per excel·lència, es continua promovent un acte malanomenat eròtic on es segueix venent la dona com a objecte sexual, submissa i estereotipada. El que podia ser un bon espai per a trencar el tabú de les dones en l'àmbit sexual, només resulta ser una fira de promotors pornogràfics fent un espectacle lamentable i barroer, fet per homes i per a homes. Un productor va intentar captar una amiga meva com a acrtiu dient-li "tienes un culo precioso". Res més a dir.

Aquí, a casa. Fa menys de 10 anys. I tantes d’altres que segur no recordo. Perquè sense voler-ho hem normalitzat l’assetjament durant massa temps. Giro la vista enrere i no només m’esgarrifen les situacions en si, m’esgarrifa saber que en aquell moment no ho vaig percebre com una amenaça sino com una situació normal i habitual pel simple fet de ser dona i tenir un cos femení. No ens han educat per a detectar casos d’assetjament. No ens han ensenyat a aixecar la veu i a dir NO. El nostre cos ha sigut tabú durant tant de temps que ni tansols els abusos han sortit a la llum. I ara que comencen a sortir-ne (perquè no ens enganyem, els desgraciats casos que coneixem són només la punta de l’iceberg) ens posem les mans el cap i no entenem com ha pogut passar tot això davant dels nostres ulls i no adonar-nos-en.

Volem gaudir plenament del sexe sense haver de sentir-nos culpables o despreciades per això. Ens masturbem, follem i tenim orgasmes i fantasies. I ja n’hi ha prou de pensar que això ens fa menys femenines; ni que dóna carta blanca a ningú per pensar que som objectes sexuals posats a la seva disposició. Volem anar a les platges nudistes. Posar-nos faldilles curtes, llargues, samarretes apretades o sacs de patates. Ensenyar el nostre cos sense que l’altra meitat del món pensi que és una provocació. Alletar els nostres fills sense que algun pervertit vegi en els nostres mugrons un reclam sexual. I ensenyar-ho si volem. I si no volem, no ensenyar-ho. Volem que se’ns respectin els nostres cossos tal com són: prims, alts, atlètics, grassos o mutilats. I que quan diguem NO, tothom entengui que vol dir NO. Ni “un no és un sí enmascarat”, ni un “és que vol que li supliquis una mica”. NO ÉS NO.

Que se’ns valori professionalment pels nostres mèrits i vàlues. No per la nostra imatge, per la nostra voluntat de ser mare més o menys aviat o per la condició de ser dona. Hi ha grandíssimes dones científiques, inventores, investigadores, metgesses, escriptores, pintores, dissenyadores, advocades o mestres als llarg de la història silenciades i oblidades pel simple fet de ser dones.

Últimament cada vegada que sento notícies sobre abusos penso que és hora de plantar-nos i fer-nos sentir. Però no se m’acut la manera més enllà de deixar-ho per escrit en el meu espai virtual i animar a les persones que llegeixin això, homes i dones, a parlar-ne, a compartir-ho i a no silenciar una problemàtica tan grossa com aquesta.

Em sento interpel·lada com a dona, com és evident, però també com a mare. Tinc la necessitat d’educar els meus dos fills mascles en aquest respecte cap al sexe femení, perquè penso que no només cal educar a les nenes en prevenir, detectar i denunciar els casos d’abusos; sinó que penso que el focus ha de centrar-se en EDUCAR els NENS perquè en un futur deixin de comportar-se com assetjadors potencials. Una vegada més, la responsabilitat recau sobre la dona que ha d’evitar ser assetjada, i no sobre l’home que ha d’evitar ser assetjador. I creieu-me que no és fàcil. Accepto recursos, propostes i idees per a poder tractar el tema amb els nens sense que els resulti una altra xerradeta avorrida i moralitzant de la mama.

PROU. 

PLANTEM-NOS. 

SOM PROPIETARIES DEL NOSTRE COS. 

I avui, com no podia ser d’altra manera, mentre escrivia aquest post tenia de banda sonora una cançó tan bonica com inspiradora. Woman, de la Neneh Cherry.

Dinàmiques en positiu

Els que lidiem dia sí, dia també amb nens 24 hores sabem que no sempre és fàcil mantenir la paciència i les formes. Hi posem tota la nostra bona voluntat però, malgrat saber-nos la teoria de memòria, sovint estem al límit i ens n'oblidem que el COM és tan important com el QUÈ.

El ritme frenètic del dia a dia ens fa perdre de vista qüestions essencials i tan senzilles com la nostra manera de mirar i entendre el món. Tenim el desgraciat vici de queixar-nos sempre i per tot: pel que no tenim, pel que no funciona, pel que no ens ha sortit bé, pel que no ens agrada; i esdevé una espiral de negativitat que, sense voler, acabem contagiant als del nostre entorn i especialment als nens (que sabem tots que són esponges i s'empapen de tot allò que els envolta).

Aquesta dinàmica negativa eclipsa tot allò positiu que tenim al nostre entorn: el que tenim, el que funciona, el que ens ha sortit bé, el que ens agrada... 

Així que, al final, es tracta d'una qüestió de perspectiva. D'educar la mirada per a enfocar-la cap allà on ens interessa i aprendre a pensar en positiu.

Ara bé, segur que molts de vosaltres, llegint aquesta part penseu "molt bé Júlia, la teoria és fantàstica però com podem treballar el pensament positiu amb els nostres nens sense que se'ns avorreixin al primer paràgraf?"

Doncs aquesta és la proposta que us porto avui. Una dinàmica familiar divertida, agradable i transversal, ja que a part de les mirades positives la podem aprofitar per a treballar el llenguatge, l'escriptura o la motricitat.

El POT DE LA FELICITAT

Es tracta de crear un pou de positivisme. Establir una rutina de pensar què és el que ens ha agradat més o ens ha fet més feliços del dia, plasmar-ho en un trosset de paper i posar-ho dins el pot. És una activitat que pot adaptar-se a totes les edats, ja que es pot fer escrivint (per a nens més grans) o dibuixant (per a nens més petits); i fins i tot es pot treballar la motricitat amb nens molt petits fent que ens ajudin a obrir el pot i posar-hi el paper a dins.

Nosaltres hem adaptat un pot de les galetes, l'hem decorat una miqueta i l'hem posat en una estanteria del menjador. Al costat hem posat unes cartulines de colors a mida de targetes de visita, i cada dia a l'hora de sopar repassem el que hem fet durant el dia i cadascú decideix què és el que l'ha fet més feliç. Com que el nen amb el que fem la dinàmica encara és petit -té tres anys- nosaltres li dibuixem el concepte que ens diu, però la idea és que poc a poc ho faci ell, i aprofitar l'activitat per més endavant començar a fer servir lletres i paraules escrites.

També treballem una mica el caràcter creatiu, ja que quan els pares dibuixem el que ens ha agradat més del dia no li ho diem, i esperem que ho endivini a través dels dibuixos (i a vegades en surten coses sorprenents: el que jo havia dibuixat com a vaixell ell ho va interpretar com a un barret de pallasso!)

D'aquesta manera estem intentant redirigir els pensaments i centrar la nostra atenció en allò que ens aporta un valor positiu en el nostre dia a dia, i donar més importància a tot el que ens fa feliços. 

Com a lectura complementària a tota la temàtica d'educar les mirades, us deixo un parell de llibres (segur que n'hi ha moltíssims més i de molt bons) que van en aquesta línia que són entretinguts de llegir.

"Ha de ploure cap amunt - Reflexions d'un mestre de plàstica", de Lluís Vallve Cordomí, publicat per l'editorial Rosa Sensat. (Va ser guardonat l'any 2008 amb el Premi Marta Mata de Pedagogia).

"Mirades a l'educació que volem", de Joan Domènech i Joan Guerrero, publicat per l'editorial Graó.

Deixa'm veure per un instant la vida amb els teus ulls

"Puc estar-me tot un dia

només miran-te com dorms.

Puc estar-me tot una vida observant

com observes el món.

Encomana'm d'inocència

i la més pura ingenuïtat.

Deixa'm veure amb els teus ulls

la vida en un instant,

que encara no em vull fer gran."

Pura Ingenuïtat - Beth

Diuen que quan una porta es tanca és perquè se n'ha d'obrir una altra.

Doncs aquest és el cas d'aquest el meu bloc. Ha estat sempre un espai que ha quedat en stand-by, on durant èpoques hi he compartit més coses, d'altres menys, i d'altres he desaparegut per complert. Hi he escrit des de recomanacions gastronòmiques, a opinions personals sobre llibres, articles d'opinió o fins i tot ressenyes de viatges i aventures diverses. I ara, després d'una primera experiència amb això de compartir trossets de vida amb els demés, se m'ha presentat l'oportunitat d'escriure en un mitjà digital, de manera que sense pensar'm-ho gaire, he acceptat.

Els que em coneixeu sabeu que l'escriptura ha estat sempre molt present en tot el què he fet, que m'agrada i que, a més, sovint és el meu mitjà per a expressar totes aquelles coses que costen una mica de dir. Així que davant d'un repte com aquest només podia dir que sí i llançar-me a la piscina sense ser massa conscient de l'altaveu que això em pot suposar.

Això, però, no és un adéu. És simplement un "fins aviat", perquè estic segura que quan torni a destapar la caixa de l'escriptura tindré ganes de compartir coses que, potser, no són les més adients per a publicar en un diari digital de cert prestigi. Així que em guardo aquest espai per divagar i donar-me via lliure.

Començo aquesta nova etapa amb moltes ganes, tan pels canvis que estan per venir, que són molts i intensos, com pel repte que suposa començar en un àmbit que -teòricament- no és el meu; i, perquè no, plantejar-me si a algú li interessarà llegir algunes de les bestieses que a vegades dic. 

I no podia fer aquest anunci sense abans deixar petjada en aquest espai sobre el més trascendental que m'ha passat mai a la vida: la maternitat.

Fa poc, gràcies a les xarxes socials, vaig descobrir les il·lustracions de la Marta Bellvehí (si cliqueu sobre el nom teniu enllaç a la seva pàgina web), unes composicions artístiques que fusionen l'art de la pintura amb la música, posant dibuixos a lletres de cançons en català, i altres col·leccions fantàstiques. De manera que vaig buscar algun punt de venda proper on pogués perdre'm i rebuscar entre els seus dibuixos, i d'entre moltes altres joies vaig trobar aquesta il·lustració que em vaig autoregalar: LA IL·LUSTRACIÓ. Serà una d'aquestes petites joies que espero tenir amb mi tota la vida.

Aquesta ja figura a la capçalera del nostre llit, juntament amb alguna atra joia de la Marta Bellvehí, alguna de la Paula Bonet i espai per alguna del meu pare, que també té un talent aclaparador. 

Ara que estic a punt d'estrenar la meva (la nostra) segona maternitat/paternitat començo a reflexionar sobre el què això significa. Puc girar la vista enrere i fer un petit viatge per la vertiginosa aventura de ser pares i deixar aflorar tot allò al que fins ara no li he pogut ni sabut posar nom.

És un moment de canvis profunds i trascendentals que requereix tenir tots els sentits a punt i disposats per a viure-ho sense perdre-se'n cap detall. El món canvia, la percepció del món canvia, l'ordre de les prioritats canvien. I, de cop i volta, te n'adones que tornes a descobrir el món a través dels ulls i de les vivències d'algú que ho experimenta tot per primera vegada. Com canvia tot vist des del punt dels d'un nen... Tot sembla tan bonic...

És un moment de plenitud personal. De cop i volta sembla que fins llavors la vida hagi estat sempre mig buida i no te n'hagis adonat. I la relació de parella agafa una altra dimensió: descobrir la faceta paternal de la persona amb qui comparteixes la vida, en el meu cas, ha sigut una explosió d'emotivitat i amor. Del sincer. Del que es construeix a base de les petites coses del dia a dia. I de descobrir-te un dia mirant-los jugar i emocionar-te.

De màgia. De veure i creure't el miracle de poder crear vida, un fet que per molt assumit que tinguem no deixa de ser fascinant.

I també és un moment de por, molta por. I inseguretat; sobretot moltíssimes inseguretats. De cop i volta la vida com la havies entès fins ara i com la havies anat construïnt poc a poc es posa potes amunt, tot el teu món es capgira i et trobes perdut en mig d'una tempesta d'emocions, responsabilitats, noves rutines, noves paraules, nous conceptes, noves necessitats i nous reptes que fins ara eren desconeguts. És un moment vulnerable, fràgil, on afloren debilitats que ni tu mateix coneixies. I on necessites més que mai els pilars fonamentals que mantinguin estable la base on es reconstruïrà tot el que comença a partir d'aquell nou moment. I el pitjor que pot fer algú del teu entorn és fer-te trontollar en un moment tan vulnerable.

El meu inici de la maternitat no va ser fàcil. Van coincidir en el temps diversos factors que em van complicar molt el poder gaudir plenament d'aquesta experiència que m'ha regalat la vida, i és una assignatura que tinc pendent.

I és que sovint no es pot jutjar la vida d'algú altre fins que no ets capaç de mirar-la amb els seus ulls...

Així que ara que encaro (encarem) la recta final per a la nova maternitat/paternitat em fa molta il·lusió tancar capítols, encetar-ne de nous i crear noves dinàmiques que m'allunyin de tot allò que he permès que em fes mal en un moment tan important com és el moment de convertir-se en mare.

Per suposat, aquest serà també un dels temes recurrents en els meus escrits: sóc moltes coses, però per sobre de tot sóc mare.

Intentaré fugir dels típics escrits nyonyos maternals i, sobretot, sobretot, fugiré de fer qualsevol recomanació a ningú. Ho prometo!

Ens llegim aviat, us informaré de les novetats quan pertoqui! 

-I WILL NOT LET ANYONE WALK TROUGH MY MIND WITH THEIR DIRTY FEET - Mahatma Gandhi

/avui sona: Motorway - Anni B Sweet

Rentrée

"If we've only got this life

then this adventure's all we have.

If we've only got this life

you'll get me through"

Adventure of a Lifetime - Coldplay

Com bé diu la cançó... Aventura d'una vida. 

Això és una mica el que conté aquest bloc. Fa gairebé sis anys que va néixer i han canviat tantes coses des d'aleshores que a través de les entrades publicades (i algunes que han passat a mode privat) puc fer un viatge en retrospectiva per aquests últims i intensos anys de la meva vida.

Ara, després d'alguns mesos i molts canvis substancials he decidit que això ha de tornar a prendre forma. En aquests últims anys de mort informàtica he sigut mare, he canviat de ciutat varies vegades i he passat a formar part de la política activa del nostre país de la mà d' Esquerra Republicana. I tota una llista de coses que tinc començades que, poc a poc, us aniré explicant.

Sóc una mica cul inquiet, els que em coneixeu ho sabeu bé, i sempre estic pendent de coses i llocs molt diferents. I aquest espai és una bona mostra d'això: hi ha lloc per recomanacions de llibres, per escrits personals, per viatges, per moda, per fragments musicals, per crítica i gastronomia. MOLTA gastronomia. M'encanta menjar, encara que sovint la gent em digui que he de menjar més. He passat per algun dels restaurants més reconeguts del nostre territori i també tinc ganes de compartir-ho.

Un dels reptes que afronto, ja d'entrada, és la col·laboració amb l'espai "Opinió Republicana". Un espai virtual on amics, militants i càrrecs electes d'ERC compartim escrits (polítics, òbviament) amb la resta d'internautes que, pacientment, vulguin llegir-nos.

I un altre repte que espero que el bloc m'ajudi a completar és el de l'art de la fotografia. Fa temps que tinc ganes d'aprendre'n i endinsar-m'hi. El trobo apassionant i seductor. Us en parlaré aviat.


Així que això és el meu bloc: una mica d'aquí i una altra mica d'allà. Una barreja de coses que m'interessen, m'agraden, em molesten i que m'apassionen. I a vegades coses que, senzillament, tinc ganes de compartir. 




Amb molta il·lusió començo la quarta etapa d'aquest espai. Ens veiem!

/Avui sona: Sonnentanz - Klangkarusell

A taula!

"Fly me to the moon

let me play among the stars"

Frank Sinatra

...let me see when spring is like nanaaaanana. Més conegut com La Veu. No sé si dec ser la única persona a la que li passa, però el nadal no és nadal del tot fins que no sona Frank Sinatra pels racons. Almenys jo aquest any no he sigut conscient del tot del famós "espíritu navideño" fins que no he sigut a casa l'àvia amb l'olor del caldo, la llar de foc encesa, les llums de l'arbre i la seva veu inundant la casa. I quina veu... Si tanqueu els ulls us transporta automàticament al nadal dels anys 50 per un Central Park nevat i ple de llumetes... Molt estil Love Actually tot plegat.

Però anem al que interessa... com que aquestes dates són també dates de menjar bé (i quan dic bé vull dir sense restriccions i fent paladar) m'he permès el luxe de recomanar alguns dels restaurants que aquest any han entrat al meu Top10 indiscutible.

Us aviso que són d'estils molt diferents i repartits pel territori català de manera desigual. Una espècie de recomanació a tenir en conte si mai aneu a parar per certs racons del nostre petit país.

1. La Bibliothèque Gourmande (Barcelona)

Al barri del Raval de Barcelona, més concretament al carrer Junta de comerç 28, hi ha un local que aparentment passa desaparcebut. Té un aire entre casolà i escolar per la distribució de les taules i la decoració a mig camí entre el vintage naïf, les línies simplistes i un punt rústic. Els plats i els gots són desiguals i els coberts són els típics de ca l'àvia. Però darrera d'aquesta peculiar decoració "cuidadament descuidada" s'amaga un cuiner galardonat amb el premi al Millor Cuiner Jove del 2012 i un restaurant amb Certificat d'Excel·lència del 2013. 

El dia de Sant Jordi ens hi va portar a dinar un editor una mica tocat de l'ala, però amb un paladar exigent. I des de llavors he repetit diverses vegades.

No us espereu plats de cuina creativa; al contrari, és més aviat una reinterpretació de la cuina casolana amb el toc personal del xef. I si mai us aventureu a anar-hi no podeu sortir d'allà sense haver provat la seva cansalada. És una bomba calòrica, sí, però us asseguro -jo que no sóc massa amant de la carn- que poques vegades podreu provar res que se li assembli. 

A més, en Guillem, cuiner i propietari del restaurant, us atendrà amb una simpatia d'aquelles que li acaben de posar el punt exacte de sal al sopar.

El preu és assequible sempre i quan no demaneu menjar en excés. 

Com que no he trobat la seva web us deixo la pàgina de valoracions de TripAdvisor clicant aquí

La Bibliothèque Gourmande Barcelona

La Bibliothèque Gourmande Barcelona

2. Restaurant Can Jeroni (Beget - Camprodón)

Perdut entre el Ripollès i la Garrotxa, i formant part del terme municipal de Camprodón hi ha el poble de Beget. Una petita joia amagada entre muntanyes per als qui els agradi descobrir racons curiosos. Si deixeu volar la imaginació us podeu sentir dins d'un conte pels carrers estrets, el rierol amb el pont de pedra i les cases fetes amb fusta i pedra. I a prop del que vindria a ser la plaça del poble (dic vindria a ser perquè és tan petita que no sé ni si se li pot dir plaça) hi ha una terrasseta amb 2 o 3 taules i la porta del restaurant Can Jeroni.

Dins d'una casa antiga restaurada amb un gust exquisit entre modern i rústic hi serveixen plats de cuina tradicional amb algun toc una mica més sofisticat. Tot cuinat amb productes de proximitat. O, el que vindria a ser el mateix, de bona qualitat. Una alternativa als múltiples restaurants de cuina casolana i tradicional que hi ha per la zona de Camprodón i Setcases.

Això sí, heu de tenir present que el camí d'accés fins al poble és complicat, per dir-ho suau. Des de Camprodón hi ha, aproximadament, uns 30 minuts amb cotxe per carreteres extremadament estretes i amb moltes (moltíssimes) curves. Així que si sou dels que us maregeu, quan arribeu allà no tindreu gana.

No recordo el preu ja que érem uns quants i vam fer conta conjunta, però diria que ronda els 30€ per persona.

En resum, és una excursió amb parada gastronòmica que val molt, molt la pena.

Podreu accedir a la seva web clicant aquí, al seu facebook clicant aquí i al seu twitter aquí.

Beget (Camprodón)

Can Jeroni

i per últim, però no menys important... La joia de la corona:

3. La Reina de Port-Lligat (Mollet de Peralada)

Si mai sou per l'Empordà i teniu alguna cosa a celebrar, o simplement us agrada gaudir de la cuina d'autor aquest és el vostre lloc.

Situat en una antiga casa reformada, podeu sopar en un entorn sofisticat, refinat i cuidat al detall que han combinat a la perfecció amb els aires rústics de l'Empordà.

El restaurant està a càrrec de Rafael Pell, que té una àmplia trajectòria amb els xefs més prestigiosos de l'alta gastronomia catalana i francesa, i ofereix una cuina de mercat i de temporada (amb elaborades depenent de l'estació de l'any) que reinventa la gastronomia tradicional amb tocs de cuina d'autor.

Els plats són petits, de degustació, de manera que no és un lloc per anar-hi a menjar plats en gran quanitat, sinó més aviat per aquells a qui els agradi provar sabors nous i deixar-se aconsellar. Tot i que he de dir que jo vaig quedar plena amb el menú degustació.

Una recomanació? El Sant Pere rostit al forn amb saltejat de patates tornejades, llard ibèric i fons de vedella confitat a l'oli d'oliva. 

Tot i no ser desorbitats, els preus són cars, ja que no és un lloc al que vagis depenent de la factura, sinó de l'exclusivitat. Però res que no estigui a l'altura del que s'hi ofereix: la relació qualitat-preu és excel·lent.

No sóc crítica gastronòmica (ni podria ser-ho) i tinc una més aviat curta trajectòria en restaurants de cuina d'autor, però a opinió estrictament personal no m'extranyaria gens que tard o d'hora fos galardonat amb una estrella Michelin. Precisament pel semi-anonimat del que encara gaudeix val la pena planejar-hi algun sopar abans les llistes d'espera no siguin d'aquelles que fan por. 

Jo hi tornaré, segur!

Tot i així, si l'economia no ho permet, podeu assaborir algun dels plats estrelles del restaurant en un altre local que els mateixos xefs han obert a Figueres, juntament amb altres tapes delicioses: el Tapa x Tapa. Situat davant el Decathlon de l'entrada de la ciutat.

Us enllaço la seva web clicant aquí i la seva pàgina de Facebook clicant aquí

Foie amb xocolata amb taronja.
LA REINA DE PORT-LLIGAT

Espardenyes amb pèsols
LA REINA DE PORT-LLIGAT

La Reina de Port-lligat.

Molt bon profit! Espero feed-backs si algú que es deixi aconsellar decideix provar-ne algun!

/Avui sona: Frank Sinatra - Fly me to the moon